SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Sort que s’ha acabat aquest maleït juliol de foc –ja veurem com serà l’agost–, un juliol endolat pel que fa al món de les lletres i la solfa: el dia 11 deixava aquesta vall de llàgrimes i gotes de suor el novel·lista txec Milan Kundera, el 16 la cantant i actriu anglofrancesa Jane Birkin, el 21 el crooner italoamericà Tony Bennett, el 26 la també cantant i activista irlandesa Sinéad O’Connor...

Ja vaig explicar diumenge que, a l’espera d’unes vacances postergades, em passo aquestes tardes caniculars estirat al sofà, sota el ventilador a tota marxa, rellegint Kundera mentre sona de fons algun disc de Tonny Bennett –soc un d’aquells fòssils vivents que encara escolten música en CD, sobretot l’esplèndid Unplugged, enregistrat en 1994 i que l’any següent guanyava un premi Grammy, amb el vocalista de la veu seca i de vegades pel meu gust un pèl massa cridanera, a diferència de l’inigualable Frank Sinatra, acompanyat només pel trio de Ralph Sharon. Temes clàssics del repertori particular, interpretats en registre jazzístic i format íntim, com ara el seu primer èxit, I left my heart in San Francisco, i la deliciosa balada Moonglow cantada a duo amb la gran k.d.lang, la canadenca renovadora del country que escriu el seu nom en minúscules, igual que el poeta estatunidenc c. c. cummings. De Bennet se’n coneixen més els seus darrers treballs discogràfics a dues goles amb Lady Gaga, però jo en prefereixo el que va treure en 2002 amb l’esmentada k.d.lang, titulat A wonderful world.

Confesso que no he seguit tant Sinéad O’Connor, però la Jane Birkin m’agradava força. Famosa arran d’aquell escandalós Je t’aime moi non plus, en plena brega eròtica amb qui seria el seu marit, Serge Gainsbourg, que abans l’havia gravat ja amb Brigitte Bardot, passaria dels gemecs de plaer als xiuxiueigs sensuals d’uns quants àlbums posteriors en solitari, com Le symphonique, aparegut en 2017 amb una vintena de peces del mateix Gainsbourg, que portava 24 anys mort, entre els quals la meravellosa La javanaise (si volen sentir una cosa bonica de debò, busquin-la a YouTube), composta en principi per a Juliette Grèco l’estiu de 1962 en una sola nit, suposo que de mal dormir per culpa de la calor: la vida no val la pena ser viscuda sense amor, li retreu amb despit l’amant abandonat a la parella amb qui s’han estat estimant tot just “le temps d’une chanson”.

tracking