Lletres d'estiu

Serem quatre gats, vaig pensar. Quatre gats suats. No semblava la millor idea: reunir-se en una llibreria, un dimarts de principis d’agost a mitja tarda, per parlar de versos. I amb els termòmetres sobreeixint-se. Sortir al defora amb aquella roentor dantesca. Potser millor quiets a casa, amb l’aire condicionat o el ventilador a tot consum –ja es veurà com paguem la factura dels quilovats– o bé buscar una piscina, ja que no podem banyar-nos al mar, que és el que tocaria en aquestes dates.

Però finalment no érem quatre sinó gairebé quaranta. És cert que la sala del fons de La Fatal està ben refrigerada, és cert que el cartell de l’acte era força atractiu, però tanta concurrència en les circumstàncies descrites no deixava de ser una sorpresa. Una grata sorpresa, pensant en el present i sobretot el futur de la literatura. Perquè si, tal com era de preveure, i ja fa temps que és així als saraus culturals, la majoria dels assistents eren dones, sorprenia molt en positiu l’elevat nombre de joves que havien respost a la convocatòria.

Es tractava d’una de les sessions programades per l’activa llibreria del carrer Vallcalent –el nom de la via pública tampoc no animava a desplaçar-s’hi, en un context asfixiant de temperatures tropicals–, sota el reclam de Tertúlies d’estiu, des del 13 de juliol fins al 29 vinent, en successius dimarts i dijous a les 19 hores, algunes amb l’al·licient afegit de comptar amb la presència dels autors de les obres comentades en aquella mena de club de lectura canicular, com ara Juan Cal amb el seu Crim al bancal aquest pròxim dia 10 o Emili Bayo amb Després de la tempesta, el 24.

La de dimarts, de trobada, versava –mai millor dit– sobre el darrer llibre de Jaume Pont, Mirall de negra nit, guardonat fa poc amb el prestigiós premi Mallarmé, en conversa intel·ligent, d’altíssim nivell, amb la poeta Àngels Marzo. Un autèntic luxe, completat amb la lectura emocionant de diversos poemes per part del seu artífex, de qui vaig retenir la definició que fa molts anys li va trametre Joan Vinyoli en persona de la poesia com l’art de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules, just el contrari del que sovint fem els prosistes. Uns versos elegíacs, els de l’amic Jaume, escrits en moments dramàtics, arran de la mort de la seva esposa, que resultaven contra tot pronòstic refrescants, a més d’especialment reconfortants.