Les males influències

Com que em tinc per més analògic que digital, encallat a la Galàxia Gutenberg, quan la lletra impresa sobre paper encara no havia deixat pas a l’actual predomini de les pantalles, no acabo d’entendre gaire això dels influencers. ¿Persones que fan recomanacions, però no particulars, allò que se’n diu de boca a orella –no pas “de boca a boca”, que és una altra cosa–, sinó adreçades a un públic ampli, emprant els mitjans de comunicació, posem que de llocs per veure o llibres per llegir o discos per escoltar o pel·lícules que valen la pena o botigues on firar-se algun determinat producte o restaurants dignes de ser visitats? Si és així, puc dir que me n’he fet un tip, en tants anys que porto col·laborant en aquest diari. Però em temo que ningú no m’aplicaria l’etiqueta. Tot just perquè no estic digitalitzat i m’expresso a través d’un sistema tan convencional, i per a molts antic, gairebé troglodític, com és la premsa, i no per les xarxes socials, un territori per a mi totalment ignot (sempre m’ha fet mandra endinsar-m’hi i por el perill de quedar-m’hi enxarxat, coneixent-me com em conec). O perquè ja no soc jove, ni gasto la desimboltura –ni la convicció, l’autoestima o la seguretat pròpia– dels membres del tan influent col·lectiu.

Un col·lectiu que en pocs dies ha vist minvar de forma sensible els seus efectius. Un indi de 23 anys mort després de relliscar mentre es gravava vora una cascada per penjar-ho al seu compte força concorregut. La vigília, una col·lega del mateix gremi deixava la pell –i els ossos, al final tota ella només pell i ossos– per causa de la dieta estricta que estava seguint. I un noi francès avesat a publicar vídeos a internet escalant edificis molt alts, sense cap tipus de protecció, estimbat d’un gratacel de Hong Kong, amb el fatal desenllaç previsible.

Tanta ximpleria junta ens hauria de suscitar profundes reflexions sobre cap on s’adrecen aquest món de mones i les noves generacions que l’habiten, i que sovint fa l’efecte que no tenen res al magí, però em temo que fa massa calor per posar-s’hi. Només penso que quan era adolescent o fins i tot més tard, encara ara, he buscat sempre els referents que em poden influir, s’entén que en sentit positiu, en àmbits com la política –per bé que aquest ja el tinc bastant descartat–, la literatura, la filosofia, la ciència, l’art.. Una raresa, avui dia.