D'un rector a l'altre

Coincidint amb els 400 anys de la mort del Rector de Vallfogona –més famós per les anècdotes protagonitzades o que se li atribueixen que per la seva obra literària, afortunadament cada cop més tinguda en compte–, llegeixo la biografia que n’ha tret fa poc Enric Querol a Rafael Dalmau, editor, titulada Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. Vida i misteris del Rector de Vallfogona.

A la pàgina 79 trobo un capítol sobre l’oració que el capellà lletraferit va pronunciar a la Paeria el 1613, amb motiu de l’elecció del nou rector de la Universitat de Lleida, un càrrec de caràcter anual que era aleshores el segon en importància de la institució educativa, darrere del mestrescola, de designació reial. L’individu objecte de les frases rimades de l’anomenat al seu temps Cigne de la Segarra (en realitat li deien cisne) era un tal Felip de Berga, pertanyent a una família amb ganes d’ascens social –la responsabilitat acadèmica donava prestigi–, que va contractar el ja reconegut home de lletres perquè n’escrivís i en recités la lloança davant dels paers i el veguer, patrons del centre universitari, cridats a triar la persona que l’havia de dirigir, repeteixo que just per sota del representant del monarca.

Afirma Enric Querol que el referit discurs versificat és un dels poemes més ambiciosos de l’autor, tant per l’extensió (758 versos, una feinada, espero almenys que l’hi paguessin bé) com pel gènere escollit, el panegíric, recuperat del món clàssic, que a partir del Panegírico del Duque de Lerma, publicat el 1617 per Luís de Góngora, tindria molts seguidors. El “nostre”, de panegíric, vull dir el lleidatà, era quatre anys anterior, de manera que mossèn Vicent es va avançar a la moda. Seguint els preceptes retòrics habituals, i atesa la solemnitat de l’acte que desaconsellava la ironia burlesca o les insinuacions procaces marca de la casa, el text comença elogiant l’audiència, invocant les muses i repassant la il·lustre genealogia del candidat, glossa l’aptitud i el “raro enteniment” d’un batxiller en lleis que domina el llatí, la dialèctica, la ciència natural i el dret eclesiàstic, i acaba requerint que li facin confiança. Segons Querol, aquella composició seria valorada com a especialment rellevant pels promotors de l’edició prínceps del 1703 del poeta barroc, fins al punt de concloure que “no té altre defecte que lo tenir fi”.