Tot o res de res

Al llibre La Voz. Por qué importa Sinatra, editat amb motiu del quart de segle de la mort del crooner, l’autor Pete Hamill apunta que la vida i la trajectòria artística de Frank Sinatra són inseparables del que qualifica com el més poderós dels moderns mites estatunidencs: la saga de la immigració. En tant que fill de nouvinguts, el seu èxit va commoure milions de compatriotes d’orígens forans. En concret, l’intèrpret de Strangers in the night (el primer disc que en vaig escoltar, com una revelació, als meus tendres deu anyets) era italoamericà. El pare, de Sicília. La mare, genovesa. La condició de fill únic enmig d’un veïnat ple de famílies nombroses marcaria per sempre la seva tendència a la soledat, de la qual intentaria escapar, o com a mínim alleujar-la, a base de matrimonis i molts embolics sentimentals esporàdics, maratonianes sessions d’alcohol, acció constant i rampells d’ira, però l’únic remei permanent el trobaria en la música.

La seva veu única, al dir de Hamill, evolucionaria del to d’un violí al d’una viola, al final violoncel. Pel meu gust, la tercera etapa sens dubte la millor, més segura, rodona, equilibrada i personal. Però no era només el treball de les cordes vocals, sinó l’estil, l’actitud i la dicció, un conjunt de trets distintius que anirien conformant l’inconfusible so Sinatra. S’explica al text que en privat podia ser vulgar, fins i tot groller, i expressar-se amb accent novaiorquès, depenent de la companyia, però davant del micròfon la seva vocalització era impecable, sense cap deix dialectal, diria que el cantant en anglès que més es fa entendre per aquells que posseïm un domini relatiu de l’idioma.

Entre les seves influències, quan va començar, Hamill destaca la gran Billie Holiday, de qui va aprendre a escollir una cançó del repertori general i fer-la seva. Una de les primeres que va enregistrar, el 1939, All or nothing at all, esdevindria en certa manera programàtica, tant en la feina o l’art com en l’amistat o l’amor. Tot o res. Sabent, però, que cap derrota no és definitiva, que sempre hi haurà un altre dia, una altra dona, una altra oportunitat per tirar els daus. Paradigma d’una nova masculinitat, vulnerable però estoica, aquell que va començar la carrera entre multituds de fans femenines, sobretot noies enfervorides i xisclaires, l’acabaria amb bastants més admiradors que admiradores.