Riu saborós

Llobregós o Riubregós? De les dues maneres es pot dir i consta escrit en mapes i manuals de geografia. I per què no Riusaborós, en endavant, a la vista d’una novetat editorial com La cuina del Llobregós, promoguda per l’activa Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà, amb disseny de l’incansable Fermí Manteca, que de tant treballar per als altres segur que s’haurà guanyat el cel, com si no n’hagués contret ja prou mèrits gràcies a la seva condició de mossèn. Per seguir teològics, tot un bé de Déu de menges recopilades en un gruixut receptari, il·lustrat amb múltiples i vistoses fotografies, que fa venir gana i alhora ganes, en particular de visitar aquells pobles arrenglerats al llarg de l’al·ludit afluent del Segre.

Un recull de fórmules gastronòmiques aparegudes a la revista Llobregós Informatiu entre els anys 2003 i 2023, dues dècades seguides de fer salivar periòdicament els lectors. El volum s’inicia amb propostes emblemàtiques de la carta d’alguns dels restaurants de la zona i continua amb les aportacions no menys suggestives i abellidores de nombroses cuineres domèstiques –sobretot de moment són elles, què hi farem, potser algun dia això canviarà– de les diverses localitats de la vall. En el preàmbul dedicat als fogons professionals, entre altres exquisideses hi trobem el llegendari estofat de la Segarra de l’hostal Jaumet de Torà, que no sé si a partir d’ara caldria designar estofat del Solsonès, arran del per a mi desafortunat canvi de comarca d’aquesta vila (insisteixo, a risc que algú se m’enfadi i no em convidin a la presentació del llibre, tot i signar-ne el pròleg: desafortunat, innecessari i de difícil justificació), o bé la sopa freda de patates i caviar de truita amb sanefa de gelat de pistatxo del restaurant Gòtic del mateix municipi, un enunciat que fins a cert punt contradiu la raó social de l’establiment, perquè més que no al goticisme remet al barroc, per no parlar de les patates mascarades de l’hostal de Pinós, el més antic de Catalunya que es manté obert.

L’apartat de creacions de les mestresses de casa –entrants, principals i postres– sorprèn per tanta imaginació, excel·lència i varietat, perquè s’hi combinen amb gràcia ingredients locals i forasters (en particular de la marina, peix i marisc senyalant la festa a les taules de terra endins), tradició i innovació, gustos de sempre i d’avui dia.