Via única

Jornada històrica, dimarts. No només perquè el Barça masculí marcava cinc gols en un partit de Champions, sinó sobretot pel fet insòlit que els nostres parlamentaris a Madrid van parlar en català sense ser amonestats des de la presidència de la cambra, alhora que a Brussel·les es debatia sobre la seva oficialitat a les institucions europees. Èxit inqüestionable –i una circumstància que fa dècades que hauria de ser normal–, aprofitant la bona disposició d’un PSOE agafat pels escons. Més que no voluntat, necessitat.

Més que no convenciment, constrenyiment. Sigui com sigui, ara es tracta d’evitar fer-se el milhomes i no tibar la corda en excés, forçant una repetició electoral que posi en risc un avenç prou valuós. No és encara la fita que molts perseguim, però tampoc no cal subestimar-ho. L’experiència demostra que el “tot o res” acostuma a acabar en “res”, si no disposes de les condicions objectives –ni subjectives, darrerament– per formular reptes de tanta envergadura com el que ens proposem.

Quan arribes a la conclusió que resulta massa difícil batre l’enemic enfrontant-t’hi a camp obert, s’imposa l’estratègia possibilista de la guerra de trinxeres i avançar ni que sigui pas a pas, procurant no cedir ni un pam del terreny conquerit. Més lent del previst o desitjat, i no gaire èpic, però com a mínim eficaç. L’única via factible, em temo, amb la correlació de forces actual, és la negociació, per molt que corri el perill d’esdevenir una via morta, però més val mantenir-se algun temps a l’espera de via lliure que no descarrilar. L’alternativa, ara per ara: fantasies, bravates, sopars de duro, “jugades mestres” i brindis al sol, com la ingènua creença que aconseguirem l’objectiu recuperant “l’esperit d’Urquinaona”, això és la peregrina idea d’assolir la República a base de cremar contenidors, pròpia d’uns quants que l’amic Ferran Sáez qualificava en un article recent d’hiperventilats que busquen emocions fortes, però només a les pantalles dels mòbils, mai en una realitat on podrien prendre mal.

Una realitat que sovint no ens fa el pes. Una realitat que alguns que es resistien a reconèixer comencen a admetre, si no de paraula amb els fets, mal que els requi haver de donar la raó a aquells que han estat acusant de rendits o traïdors. Una realitat més aviat trista, tot i proporcionar-nos de tard en tard alguna alegria. Com dimarts passat