Res no és com abans

Festa major, el passat cap de setmana. No pas a Lleida, sinó a Bell-lloc, dues localitats que comparteixen patró –sant Miquel–, fites de terme i el lliri de l’escut. Sens dubte més lluït el lleidatà, i costós, de programa festiu, però jo vaig optar pel bell-lloquí, no només perquè des de les darreres municipals sento una expatriació íntima de la ciutat dolça, secreta i pel meu gust una mica massa espanyola, sinó perquè ja se sap que estiren més dos ulls bonics que dos tractors John Deere. 

De manera que, tal com no feia des de jove –parlo del segle anterior–, em vaig empassar, de bon grat, no sé quantes ballades matinals de sardanes, no sé quants concerts a mitja tarda i no sé quantes sessions de ball vespertines al pavelló de La Cultural. 

Una primera constatació: igual que estem veient desaparèixer davant dels nostres nassos la premsa en paper, el cinema, la primavera, la tardor, els bolets, el català, la democràcia o l’amor romàntic, no tardarem gaire a lamentar la pèrdua irreversible de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, si més no en el format actual, per falta de concurrència, sobretot juvenil (malgrat el miratge d’una recent revifada arran de l’exitós Coti x coti dels The Tyets), així com també de les danses més profanes, amb músics a l’escenari i parelles rodant per la pista, tenint en compte que la mitjana d’edat dels balladors que he vist aquests dies superava els setanta, sense relleu generacional que sembli interessar-se per una activitat tan revitalitzadora: padrins que arribaven al pavelló ranquejant, tot era començar a moure el cos al ritme del pasdoble o la cúmbia i fer l’efecte de treure’s de sobre anys i xacres, àgils com cabirols, ingràvids com àngels. 

Els de divendres, de ballables, van ser interpretats per la Selvatana, magnífica orquestra de nom preciós, fundada a Cassà de la Selva, el 1913. Al concert previ, havien ofert un repertori extret en part d’allò que s’anomena American Songbook o cançoner estatunidenc, si bé amb traduccions catalanes, val a dir que no sempre del tot fidels, però el que compta és la bona intenció. Per exemple, Strangers in the night de Frank Sinatra esdevé Som com dos estranys, que de fet hauria de ser més aviat desconeguts: “Junts aquesta nit, només parlant-nos des del fons del cor, per estimar-nos. Res no és com abans, mai més serem estranys”.