El senyor Juanito

Havent publicat ja el 1983 Golmés, recull històric, Josep Maria Palau, mort aquest 23 de setembre, ens oferia en 2019 un nou llibre, gruixut i dens, sota el títol de Golmés, segles XVIII-XIX, que abordava amb més detall els esdeveniments produïts durant aquell període a la vila del Pla d’Urgell de què ell mateix havia sigut alcalde. Tot i l’extensió i la prolixitat, una lectura amena per als rara avis interessats en monografies locals. Al llarg de les 416 pàgines del volum s’evidencia el paper determinant exercit en la vida social, política i econòmica golmesenca d’una nissaga, els Arnaldo, de cal Falip, un membre de la qual, Juan José Arnaldo Targa, seria paer en cap de Lleida entre el 1941 i el 1943, i just després procurador en Cortes. L’autor relata, en unes ratlles de ressons gattopardians, el final del poderós llinatge. A punt de perdre’s l’il·lustre cognom, després de 150 anys i cinc generacions a Golmés, la pubilla Carme Arnaldo s’empescava una solució potser no gaire romàntica però eficaç: casar-se amb un parent llunyà, Joan Arnaldo. La boda se celebraria el 1899. El nuvi, militar de professió, li va regalar a la núvia una ploma estilogràfica cara, un rellotge d’or i un cavall. Al cap d’un any naixia Carmencita, que seria filla única, Arnaldo per partida doble. El progenitor era ascendit a capità del cos d’intendència el 1915 i a tinent coronel en temps de la dictadura de Primo de Rivera, amb la qual s’identificava ideològicament. La família vivia a Barcelona i anava al poble de vacances, a bord d’un Hispano-Suiza que era “l’admiració i l’enveja de tota la jovenalla”. Tan bon punt se’n sentia roncar el motor i tocar el clàxon, tothom sortia al carrer exclamant: “Pip-pip, l’auto del Falip.” Els veïns anomenaven el foraster “senyor Juanito” i li tenien una mica de por, pel tracte rigorós i disciplinari que els dispensava, fent-los treure la gorra o la boina quan parlaven amb ell, com si fossin soldats. Casa seva era enfront de l’església i per anar a missa els festius només li calia travessar la plaça Major, moment que aprofitava per encendre un havà, que llençava encara sencer a l’entrar al temple i els joves a l’aguait se’l disputaven. Passada la guerra, descobrint que la casa pairal havia sigut espoliada i el saló cremat, va prometre no posar mai més els peus al poble. El 1942 hi venien totes les terres i propietats.