Bonic i fàcil

Un CD que des de fa setmanes no para de sonar al reproductor del cotxe mentre condueixo m’ha estat ajudant a tramuntar la costa de setembre, enguany especialment pronunciada, o és que amb l’edat cada cop cansa més l’ascensió, no tan física o econòmica com anímica (es parla molt de la costa de gener, però la que segueix a les vacances d’estiu no resulta menys fatigosa). També és possible que, igual que patim d’astènia primaveral, siguem víctimes d’una astènia tardoral, sobretot quan comença a coincidir amb la tardor biogràfica. Allò del September of my years, que cantava Frank Sinatra. Bé, en el meu cas ja més aviat october o november.. El disc en qüestió és tot just del referit crooner dels ulls blaus, que el va treure el 1960, sota el títol de Nice ‘n’ Easy, això és bonic o agradable i fàcil, amb arranjaments del gran Nelson Riddle, apòstol del bon gust, l’harmonia i la lleugeresa. Inexplicablement, no figurava entre el centenar de compactes de Sinatra que tinc a casa, tot i tractar-se d’un dels millors de la seva prolífica discografia. Me’l vaig comprar a finals d’agost al FNAC de Grenoble, just després de visitar el palauet on va viure Stendhal: de clàssic a clàssic. Roig i negre, bonic i fàcil. Des d’aleshores, tal com deia, no he parat d’escoltar-lo, perquè li atribueixo efectes balsàmics. Musicoteràpia. El tall sisè és Fools rush in, lletra de Johnny Mercer i solfa de Rube Bloom. Estrenat el 1940 per l’orquestra de Glenn Miller, amb Ray Eberle al micròfon, aquell mateix any l’immortalitzava ja en vinil el mateix Sinatra amb la Tommy Dorsey Orchestra. Fools rush in where angels fear to tread. En català aproximat: els ximples es precipiten allà on els àngels temen aventurar-se. De la mateixa manera, continua, jo vinc cap a tu encara que vegi el perill. La frase sobre la imprudència dels homes poc intel·ligents i la cautela de les criatures alades –i asexuades– prové d’un llibre del 1711 del poeta anglès Alexander Pope. Molts altres cantants han fet seva aquesta peça: Billy Eckstine, Julie London, Shirley Bassey, Doris Day, Dean Martin, Johny Hartman, Elvis Presley, Norah Jones.. Em permeto recomanar-los que comparin a YouTube la interpretació lenta i melangiosa de Sinatra amb la versió animada, a ritme de rockabilly, d’un jove Ricky Nelson que no arribaria ni al juliol dels seus anys, mort als 45 en accident d’aviació.