Falta i targeta

Com cada any, per Tots Sants vaig anar al poble. De primer al cementiri, després a veure els tiets ja nonagenaris Montserrat i Jaumet. El seu fill, cosí germà meu, Antoni Solé Cullerè, un pagès il·lustrat que escolta Bach o Van Morrison pels auriculars mentre esporga i que es pren la molèstia de llegir aquests articles, em mostra una fotografia en blanc i negre relacionada amb un dels darrers que he publicat, a propòsit del partit de futbol infantil a Puiggròs que constituiria el debut i alhora traumàtic final a la meva trajectòria meteòrica –perquè vaig veure les estrelles– en l’anomenat esport rei, per culpa d’una forta pilotada a la cara que em va deixar fora de joc –en aquell moment i per sempre més– al cap de poc que comencés a córrer la pilota. A la foto sortim els onze integrants de l’equip, posant en dues fileres just abans de l’inici del matx (raó per la qual encara se’m veu amb un somriure als llavis, suposo que fruit de l’oportunitat que m’era concedida, només perquè mon pare hi havia insistit a canvi de traslladar alguns jugadors amb el seu cotxe, i inconscient d’allò que el destí em deparava uns minuts després, en forma de brusc petó del cuir enfangat). La camiseta és de les antigues, i no tots portem la mateixa, potser perquè no n’hi havia prou d’iguals, d’aquelles de coll obert amb solapes amples, i una franja clara en diagonal sobre el fons d’un color fosc que no recordaria ni que em matessin. Enumerats pel nom o cognom o renom de la casa, tal com entre nosaltres ens designàvem, dempeus al darrere: Josepó, Franquet, Inglés, Mateuet i Serapi. Al davant, de gatzoneta: Aleix, Perelló gran, Arcadi, mon cosí (Solé), un servidor (Vidal de l’Antina) i Ponada petit. Quina pinta, pobrets! I pensar que alguns ja són morts, d’altres ignoro on paren i els supervivents tenim ja l’edat de jubilar-nos. Al camp vell de l’Arbeca no hi arribaria a jugar mai en competició oficial i la meva única gesta remarcable al seu recinte –també en part negativa– seria una pintada que hi vaig fer a mitjans dels setanta, arran de la fundació d’aquell sindicat agrari, amb falta d’ortografia inclosa: Visca l’Unió de Pagesos! El poc català escrit que havia hagut d’aprendre pel meu compte no donava per saber que la u àtona no s’apostrofa. Tot amb tot, voldria creure que la carrera com a escriptor m’ha anat una mica més bé que la de futbolista.