Verdors llunyanes

Tres comarques catalanes –Tarragonès, Baix Penedès i Pla d’Urgell–, entre les més afectades d’Europa per la sequera. Ho hem sabut aquesta setmana, després que un satèl·lit hagi detectat greus anomalies en el creixement de la vegetació per la falta de pluges. Sí, també el Pla d’Urgell, qui ho diria a primera vista, tot travessant amb automòbil per l’A-2, o amb tren per la línia fèrria que confiem que sigui traspassada aviat al nostre Govern, aquell fèrtil verger de fruiters i farratges, sense tenir en compte que si no fos pel canal encara seria el desert inhòspit que els antics anomenaven Clot del Dimoni, el territori eixorc i miserable del “No hi ha Urgell sense flagell” o del “Mare, si marit me dau, no me’l doneu de Golmés, que em faria anar al defora a plegar fems pels carrers”. Vull dir que sembla justificadíssim el reconeixement públic –ja era hora– als promotors d’aquella transcendental infraestructura hidràulica efectuat fa poc a Lleida pel president de la Generalitat, durant la presentació del llibre Els Girona, de Lluïsa Pla. Promotors del canal d’Urgell i també del referit ferrocarril de Barcelona a Saragossa, per Mollerussa. Si fins i tot les valls pirinenques estan enguany ben eixutes. “La Cerdanya perd la verdor”, titulava l’altre dia La Vanguardia. No és tant el cas de l’Aran, girat al nord, gràcies al seu clima atlàntic. O de la vall de Boí, de pluviometria sempre generosa, fent bo el qualificatiu vull pensar que més fruit de l’enveja que irrespectuós de “L’orinal de Nostre Senyor”. Enyorant els verds gemmats d’altres anyades, a finals d’octubre vam pujar amb cotxe cap a França amb l’esperança, segons sembla també verda, de retrobar aquest color en arbres, prats i conreus –així com el cromatisme tardoral que aquí baix fa l’efecte que els darrers temps ens està sent escatimat pel mateix motiu, igual que els bolets–, però el cert és que el terç inferior del país veí estava desconegut, groguís, pallós, de tan ressec. No va ser fins més amunt del riu Lot que reconeixíem el dolç paisatge verdosenc de l’hexàmetre. Amb l’agreujant que com que no tenen costum de regar camps i jardins, ni mitjans per fer-ho, la sequera hi esdevé una amenaça preocupant. I és que, al contrari del títol de la pel·lícula –verda!– de la nostra adolescència, si bé en un altre sentit, amb això del canvi climàtic el verd ja no comença als Pirineus.