SPQR

Diversos periòdics s’han fet ressò d’un estudi que revela que molts homes contemporanis pensen sovint en l’imperi romà, mig amb admiració, mig amb recança. N’hi ha que més d’un cop al dia, una secreta fal·lera que no gosen confessar. Alguns potser no es treuen del cap els fornits gladiadors que es deixaven la pell –lluent de suor– sobre l’arena ensangonada del circ.. ¿Nostàlgia d’un patriarcat exercit sense manies, gràcies a arguments irrefutables com el pilum o el gladius, per entendre’ns la llança o l’espasa? Potser perquè l’únic que em veuria amb cor d’empunyar amb una mínima destresa seria l’stilus, punxó emprat per escriure sobre tauletes de cera, compto que dec ser l’excepció i de normal no tinc gaire presents ni romans ni romanes, si de cas aquells llegendaris calamars a la romana de la desapareguda cafeteria Brasil de Lleida o del restaurant Ca la Maria de Sant Guim o del cafè L’Avenç de Bellpuig, substituïts aquests darrerament a la carta per calamars a l’andalusa, més del gust dels paladars actuals. Dit això, admeto que des de fa unes setmanes m’acompanya el record viu dels antics súbdits dels cèsars, però per un motiu diferent i justificat, sense segones lectures psicològiques, d’ençà que vaig visitar al Museu de Lleida la magnífica exposició Romans a Ponent. Un repàs detallat i didàctic a la romanització d’aquests verals, a partir de tres nuclis importants com Ilerda, Ieso i Aesso, això és la capital del Segrià, Guissona i Isona. I de com els ilergets natius esdevenien de ple dret ciutadans i fins i tot combatents imperials. Per exemple, uns lleidatans de l’època que es deien Quintus, Cneus i Publius prenien part en una batalla prop de Nàpols. Queda clar que els noms també es romanitzaven. Noms curiosos, com els que consten a l’altar funerari dedicat pel tarraconense Sulpici Primitiu a la seva “dolça i merescuda” esposa ilerdense Baebia Ursina. O l’Antonia Saturnina, lliberta de Lucius Antonius Silvanus, isonenc compatrici de l’Emili Patern d’un dels pedestals exposats. O la inconsolable guissonenca Servilia Prepusa que figura a la cèlebre làpida de la petita Lèsbia. O el diumvir Gaius Marcius Masclus, fill de Marcia Tempestiva i germà de Sempronia Tempestiva, que pel llinatge devien ser dones geniüdes, a diferència de l’Atilia Valeriana evocada en un altre pilaret honorífic i amb un cognom que inspira tranquil·litat.