De sucre i sang

Exposició sobre Salvador Seguí a la sala de baix del Casino Principal de Lleida, accessible per Blondel, fins al 17 de març, amb motiu del centenari de l’assassinat del sindicalista conegut col·loquialment com El Noi del Sucre. Sembla ser que aquest renom, tal com es pot llegir en un dels textos inclosos a la mostra, il·lustrats amb fotografies de l’època, li provenia de la seva afició pels dolços i el costum de rosegar torrons per ensucrar el cafè als locals que freqüentava, com el Tostadero de la barcelonina plaça Universitat, on solia mantenir abrandades discussions polítiques amb personatges com Francesc Layret i Lluís Companys, aquest darrer nascut també –cinc anys abans– al municipi de Tornabous, si bé el futur president a l’agregat del Tarròs, a tan sols un parell de quilòmetres. De seguida, però, quan el Salvadoret té un any, la família Seguí abandona l’Urgell per traslladar-se a Barcelona, empesa per la misèria. Domiciliada al que ara denominen el Raval, aleshores Barri Xino, el nen que aviat esdevindria Noi, amb majúscula, s’impregna de la ideologia àcrata dominant entre les classes populars de la ciutat. Encara adolescent, indica un dels panells més curiosos i de títol cridaner, forma amb altres veïns de la mateixa edat, seduïts com ell mateix per l’anarquisme i l’acció directa, una colla d’activistes autoanomenada “els Fills de Puta”, que amb el temps passarà a dir-se “els Sense Nom”. Potser millor, en efecte, cap nom que segons quin. Revolucionari de ment i de cor, tot i que força bon vivant, cul de cafè i partidari de menjar quan toca, aquell singular pintor de parets escala posicions a la CNT, que arribarà a liderar en un moment tan decisiu com la vaga de La Canadenca, originada per cert a la central de Capdella. L’aprovació per part del govern el 1919 de la jornada laboral de les vuit hores constituiria una gran victòria, però alhora la seva sentència de mort, perquè la patronal més reaccionària no l’hi perdonaria. Així, el 10 de març del 1923 queia abatut per les bales d’un pistoler a sou que molts identifiquen com Inocencio Feced, un antic militant cenetista aragonès que s’havia canviat de bàndol arran de ser interrogat per la policia. Desoint les advertències de la dona, Seguí havia sortit per anar a pagar la setmanada als treballadors que pintaven la casa que tenia al Poble-sec el seu amic Companys.