Iubi dubi dubi dubi dum

I si divendres ens hagués tocat la loteria, què en faríem dels diners, més enllà del tòpic de “tapar forats”? El gros i simpàtic Teyve, humil lleter jueu d’un llogaret d’Ucraïna, protagonista de la pel·lícula El violinista a la teulada, del 1971, encarnat per l’actor israelià Chaim Topol, ho tenia clar. If I were a rich man, iubi dubi dubi dubi dubi dum, cantava l’homenàs, movent braços i cames mentre repartia menjar als animals de l’estable, somiant despert amb la perspectiva d’esdevenir un individu acabalat: si jo fos un home ric, no hauria de treballar dur, construiria una casa gran i alta de dotzenes d’habitacions, just al centre del poble, amb un sostre de llauna fina i el terra de fusta, i dues escales cap a enlloc només per presumir, i ompliria el pati de pollastres, indiots, oques i ànecs, perquè ho veiessin els veïns. Ah, si fos ric! Per cert que Topol moria aquest abril passat, als 87 anys, dos mesos abans que el seu compatriota Sheldon Harnick, autor de la lletra d’una cançó que segons sembla inspirada en un monòleg anterior titulat If I were a Rothschild, referència al llinatge de banquers d’idèntic origen semita, tan llegendari arreu del món com ho puguin haver sigut a casa nostra, en èpoques successives, els Bufalà de Bellvís, els Arnalot d’Alòs d’Isil o els Girona de Tàrrega. Bé, la llista de propòsits –o despropòsits– en cas de riquesa sobrevinguda, cadascú se la pensa a la seva manera: fantasiejar surt de franc. Una de ben peculiar la formulava el narrador en primera persona de la novel·la Jakob von Gunten, publicada el 1909 en alemany per l’escriptor suís Robert Walser (en català just noranta anys després a Quaderns Crema). Si jo fos ric, no faria la volta al món, puntualitza aquell jove alumne. Menysprearia la possibilitat de continuar-me formant. Tampoc no em compraria res, ni adquiriria propietats. Només, això sí, vestits elegants, roba interior delicada, un barret de copa, uns botons de puny d’or discrets i unes sabates de xarol estilitzades. Ni casa, ni jardí, ni criat. Aniria a peu a tot arreu, no agafaria fiacres. Tot caminant, em vindrien idees al cap. Gastaria els diners de forma estrafolària, en bestieses i ximpleries, com ara àpats increïblement opulents i orgies mai vistes. “I un bon dia em posaria a pidolar, i brillaria el sol i jo estaria tan content”. Iubi dubi dubi dum.. Bones festes.