Nouvinguts a l’any nou

Breus notes d’optimisme per cloure l’any. Un 2023 que entre guerres, inflació, sequera i l’amenaça cada cop més real i pròxima de l’extrema dreta ens deixa mal gust de boca. I espera’t el vinent. Si no plou, patirem. Sense pau al món, impossible viure contents ni assossegats, encara que les bombes caiguin lluny.. Amb problemes per arribar a final de mes, perquè els preus no paren de pujar, la preocupació pel futur esdevé màxima i el neofeixisme aprofita la por i la incertesa per avançar arreu, posant en perill la democràcia. No, no pinta gaire bé, d’entrada, aquest nou període anual que encetem avui a mitjanit. Per això em permeto d’amanir el traspàs amb unes gotes de l’oli de l’esperança (i no, no diré res, en canvi, del que costa ara mateix l’oli de l’oliva, perquè no els vull amargar més la festa). En vigílies de Nadal, visito l’oculista per revisar aquella espècie de cràter que des de fa temps se m’eixampla a poc a poc a la retina, segons que sembla darrerament una mica més de pressa. Penso en els versos de Kavafis: “De tant contemplar la bellesa, tinc la vista plena de bellesa.” I un trau a la membrana reticular, el literal pecat que fa forat. Res que no es pugui operar amb garanties d’èxit, intenten tranquil·litzar-me. A la clínica oftalmològica, que en diuen ara, m’atén en primera instància un noi que parla en castellà amb accent francès. Li pregunto d’on prové. De Grenoble. Fa sis mesos que ha vingut a Lleida. Seguint la parella. La ciutat li agrada, té ganes d’arrelar-s’hi. Més que Grenoble, li pregunto, escèptic. Que sí, que sí, insisteix. En fi, sobre gustos.. Posats a citar, crec que era Lawrence Durrell qui va escriure que sempre ens enamorem del lloc on viu l’estimada. Ja m’ho diràs quan arribi la boira, l’adverteixo. No veig que s’amoïni: l’amor escampa la boira. Se’m declara fins i tot disposat a aprendre català, igual que ja ha fet la doctora argentina que a continuació em mira els ulls, en el seu cas motivada sobretot per poder ajudar el fill amb els deures escolars. Aquell vespre, lliurament de diplomes a Bell-lloc del curs bàsic de català per a veïns nouvinguts. Deu alumnes: dues romaneses, una hondurenya i set magrebins, quatre de la mateixa família (pare, mare i dues filles). Voluntat d’integració, també lingüística. No tot està perdut, no tot és boira. Alguna clarícia on agafar-se. Feliç 2024.