Si hem de ser pobres...

No, al final no m’ha tocat ni Gordo ni Grossa ni la del Niño. Aquestes dues darreres era bastant difícil, perquè no hi jugava ni un euro. A la de Nadal tampoc no gaires, un parell de dècims, i només perquè els companys de feina m’hi van insistir més que altres anys: la perspectiva de compartir oficina amb uns quants milionaris sobrevinguts, els mesos que em queden per jubilar-me. Res, que el Porsche Panamera s’haurà d’esperar. Dies enrere, la secció Sobre rodes d’aquest periòdic dedicava una plana sencera al nou model allargassat fins a cinc metres de la marca alemanya del cavallet. A la foto, un esplèndid exemplar color carabassa (pensava que els Porsche com cal havien de ser vermells, igual que els Ferrari, que també llueixen un èquid a l’escut, en aquest cas rampant). Més funcions digitals, sistemes de propulsió e-hybrid de major potència, engegava el text informatiu. Un motor turbo de 680 CV, capaç d’atènyer els 315 km/h. De 0 a 100 en 3,2 segons. Em ve al cap la sensata reflexió d’Amália Rodrigues al fado Estranha forma de vida, escrit per ella mateixa: “Se nâo sabes onde vais, porque teimas em correr.” Si no saps on vas, per què vols córrer tant? Bé, m’hauria de caure un bon escatxic del primer premi, per comprar-me un cotxàs així. I encara m’ho rumiaria. Massa ostentós. Quants Porsche Panamera deuen rodar per aquí a Lleida? Diria que menys que dits té una mà. O potser no, ves a saber. Aquesta ciutat no para de sorprendre’ns. Per bé i per mal i per qüestions que deixen impassible la majoria, com l’al·ludida. De moment, buscaré consol en la saviesa consuetudinària: “La millor loteria, treball i economia.” O al resignat, però no menys cert, “salut hi hagi”. També em va consolar, de la falta de sort a la rifa, que segons diuen pressuposa fortuna amorosa, la lletra d’El pobre alegre, que vaig sentir la tarda del 23 de desembre, durant el primer Gran Concert de Nadal a l’església de Bell-lloc, inici d’una bonica tradició. Trenta cantaries de la vigatana coral Canigó interpretant nadales, algunes de Bach, Händel, Mendelssohn o Brahms; d’altres populars catalanes, com la referida melodia: “Soc pobre i no envejo la vida del ric/ perquè me la passo molt més divertit./ Si hem de ser pobres, siguem-ho de grat./ Jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.” Això mateix, pobrets, però alegrets. Qui no es conforma és perquè no vol.