Al cap del carrer
Toni Cruanyes, presentador del TN vespertí, vaticina que Trump guanyarà les eleccions “de carrer”. Una mala notícia, tant pel contingut del missatge com pel seu enunciat, que em fereix l’oïda. A aquest pas, hauré de seguir els noticiaris amb cotó fluix a les orelles, si vull evitar que se’m taqui de roig el coll de la camisa, perquè cada cop s’hi senten més incorreccions “de calaix”, un altra expressió freqüent entre els col·laboradors de “la nostra”, que no sempre sembla tan nostrada, capaç de provocar al públic patidor per la puresa de la llengua una autèntica hemorràgia, els pavellons auditius esdevinguts brolladors sanguinis.
De quin carrer parla el periodista? Suposo que de la Pennsylvania Avenue, al número 1.600 de la qual s’aixeca la Casa Blanca, anterior i probable futur domicili del carallot aquell del fregall d’espart al cap, a qui la majoria de sondeigs atorguen la condició de favorit a les presidencials de novembre. Per cert, a la cadena diguem-ne autonòmica (perquè per desgràcia no la podem designar d’una altra manera, les coses són com són i no pas com desitjaríem que fossin), quasi tots els col·laboradors d’un carallot n’acostumen a dir “gilipolles”. Un altre atemptat a la memòria de Pompeu Fabra. I ja sumen uns quants, per poc que t’hi fixis.
El model lingüístic de TV3 ha sigut constant objecte de debat, des de l’inici de les emissions, però darrerament un xic més, per causa d’una certa deixadesa i falta de rigor en aquest punt de molts que hi surten, com si la qüestió no tingués importància, qui sap si potser perquè ja es dona la batalla per perduda. La batalla als mitjans de comunicació en català, però sobretot la batalla al carrer, en el dia a dia de bona part dels parlants, que cada vegada gasten –gastem, ja m’hi incloc– un registre més descurat, que pel cas significa influït per l’espanyol, aquell idioma tan poderós que assetja i empobreix el nostre fins a reduir-lo a un trist, patètic, catanyol, a semblança del que fa ja temps passa amb el gallec que darrerament hem sentit bastant pels comicis a la Xunta: un simple castellà amb accent i poques, molt poques, paraules pròpies distintives. Fins a l’assimilació definitiva, més o menys propera, tant de la llengua de Rosalía (la poeta, no la cantant: Rosalía de Castro) com de Rodoreda, quan ja hàgim arribat del tot al cap del carrer. Un carrer sense sortida.