Etern caliu de l’ideal
Cada cop que anem a Balaguer al mercat dels dissabtes, darrerament sovint, tot i que em fa l’efecte que ja no és el que era, a més de comprar olives o verdura o bacallà en alguna parada, aprofitem per visitar quatre establiments comercials dels voltants de la plaça del Mercadal. La merceria –en queden poques, sobretot amb tants articles– del carrer d’Avall, Cafès Delshams per proveir d’aràbic molt després de prendre un tallat a l’escola cafetera de davant, la boutique Borràs de la cantonada amb el carrer Major –bona roba i la simpatia d’un botiguer lletraferit com el Román– i la llibreria La Noguera, on les novetats comparteixen prestatges amb títols descatalogats fa temps. Un petit volum que m’hi vaig firar –en realitat els dos últims en existència, el segon el regalava al Pere i la Celina que aquell dia ens acompanyaven– data del 1968, editat a Barcelona per Publicacions Ilerda amb el títol Evocació de Lleida. L’autor: Joan Baptista Xuriguera, un dels dos germans escriptors de Menàrguens. De fet, la dedicatòria és per al gran, Ramon, mort dos anys abans (el petit allargaria fins al 1987).
L’obra s’inicia amb un sonet encapçalat pel nom de la capital del Segrià, clos amb el vers següent: “Tu, Lleida, seràs sempre caliu de l’ideal.” Segur? Sempre? De quin ideal? Del catalanisme, potser? Val més que a aquell patriòtic home de lletres no se li acudeixi de ressuscitar i treure el cap a la Paeria, perquè s’hauria de cruspir el vaticini amb un manat de les remolatxes que assortien la fàbrica de la Sucrera del seu poble.
El llibret recull el text del pregó de la festa major del Centre Comarcal Lleidatà, de Barcelona, pronunciat pel mateix Xuriguera el 12 de maig del 1962. A la coberta, un dibuix del monument (una romàntica vestal amb la sina descoberta) a l’alcalde Manuel Fuster, inaugurat el mateix dia, però del 1864, que s’aixeca als Camps Elisis. Pinzellades d’història local, d’un parell de llegendes, galeria de conveïns il·lustres i de poetes.. En transcric un fragment: “Els fills de les nostres contrades són esperits ferms i invariables d’amor a la terra, a la família i a l’amistat. Gent de caràcter fort, taciturn i massís (...) Plens de sentiments i d’ideals, fan vida enmig de concepcions sòlides i duradores. La versatilitat és una planta que no ha pogut arrelar a Lleida.” Al contrari de l’autocomplaença (i el victimisme).
