Escenaris del desig

L’article recent d’Anna Sàez sobre “el cas de l’urbà fornicador” m’ha retornat a la memòria dos papers que vaig publicar aquí mateix en aquelles dates, comentant l’assumpte. Del primer (octubre del 1988) en feia cinc cèntims diumenge. Respecte del segon (abril del 1990), coincidint amb la resolució de la justícia que obligava a readmetre al cos policial aquell individu de cos sensual, acusat de mantenir tractes carnals amb dues especialistes en “fer senyors”, que deia la Rodoreda, en un lloc tan emblemàtic com el saló gran de la Paeria, i retribuir-les amb xecs sense fons, avui rememoraré, no cal ni dir que a aquestes altures –i sobretot a aquestes edats– atenent més la nostàlgia que no la lascívia, una projecció col·lateral que la meva imaginació bastant més fantasiosa i lliure i també acolorida –verd intens– d’aleshores va extreure del singular episodi costumista. 

Cal fer notar, abans de res, que als considerants de la sentència que restituïa al funcionari salaç tots els drets laborals, els magistrats convenien que practicar el fornici, ni que fos mercenari, en un indret tan solemne, enmig de catifes, domassos, escons i la resta de mobles de la noble estança on pronuncien abrandats discursos les autoritats municipals, constitueix una falta greu, però no molt greu, distinció decisiva a efectes jurídico-administratius. 

Vista la condició diguem-ne venial del fet de macular amb capteniments indecorosos la dignitat dels recintes públics, em permetia d’enumerar alguns marcs venerables susceptibles d’acollir actes obscens, fins i tot incrementant-ne el picant. L’ascensor de la delegació de la Generalitat al número 11 de l’avinguda Blondel, el balcó del Serraller, l’aparador de la sabateria Espuña al carrer Major, el quiosc Payá, el celler de la Confraria dels Vins de la Terra Ferma, una cabina de traducció simultània del pavelló de vidre en plena sessió inaugural d’Expofruit, el llegat Tarragó de l’IEI, la taula de billar del bar Bis, la sala capitular de la catedral entre tapissos flamencs del segle XV, la gespa del Gobierno Militar al moment d’arriar la bandera, la sala d’espera del president de la Diputació, sota l’esguard sever del batlle d’Almatret retratat per Miquel Viladrich.. Mirant-ho ara amb perspectiva –i ulls més purs–, resulta que molts d’aquells espais ja no existeixen (ni exciten). Ai! Sic transit gloria mundi.