Mecanoscrit de Llobarca
D’entrada, el títol del darrer llibre d’Albert Villaró, Tercer origen, editat per Estrella Polar, ja dona alguna pista al respecte. Podríem dir que es tracta d’un homenatge o potser millor d’una actualització del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, però pel meu gust –irreverent– bastant millor, des del punt de vist de la trama, i també literari, escrit amb grans dosis de gràcia i ofici. Marca de la casa. Sí que en teoria –només sobre el paper, perquè estic convençut que interessarà tots els públics, d’edats diverses– es tracta d’una novel·la juvenil, però malgrat la prevenció inicial me l’he empassada d’un glop, i ben a gust, perquè l’amic Villaró em sembla un escriptor tan bo, amb aquell insòlit punt de geni i un estil tan propi, espècimen únic a les nostres lletres, alhora culte i amè, documentat i divertit, que me’n llegiria fins i tot la llista de la compra.
L’argument no sembla en principi res de l’altre dijous, quant a originalitat o a possibilitats narratives, però la manera de presentar-lo i l’embolcall informatiu sobre el context en què discorre enganxen el lector i acaben seduint-lo. Una família de Sabadell se’n va a viure a un poblet de muntanya, Llobarca, microcosmos prototípic de la tradicional ruralitat pirinenca. Pare luthier, mare traductora i dues filles, la Irene, ja adolescent, convertida en narradora, que ens va desvelant amb tocs d’humor descregut i rebel·lia generacional entre encuriosida i perplexa la realitat quotidiana que les noves circumstàncies li imposen. Als primers capítols, una descripció magistral de l’entorn –geografia, toponímia, història, economia local, costums, meteorologia, conreus, arquitectura popular, dialecte– i dels personatges singulars, a força de típics, del reduït veïnat. A la segona part, un gir imprevist: una pandèmia vírica fulminant, molt més virulenta que la Covid, devasta el planeta. Ens situem a l’any 2027. Confio que l’autor no tingui gaire poder visionari. La minúscula comunitat humana de Llobarca se salva pels pèls del contagi general. Durant mesos combatran les amenaces del present i la incertesa del futur, aïllats a la seva vall incomunicada, practicant una autogestió col·lectiva de mitjans i recursos que Villaró fa prou creïble, fins que.. Bé, ara no faré un espòiler. Val més que ho descobreixin, joves o grans, pel seu compte. Els ho recomano.
