SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Raimon publica a Empúries el dietari Personal i transferible, que abasta de gener del 1982 a desembre del 1983. Notes datades sobre l’ofici de cantautor, sobre viatges i lectures entre recital i recital, sobre la seva vida quotidiana que en un moment donat considera “irregular i desquadrada”, amb molta relació social però poc temps per compondre o escriure, també sobre l’actualitat política.. Dos anys que podrien semblar ja remots, però em temo que en certa manera ben pròxims, tenint en compte el pa que ara mateix es dona respecte de l’anomenada qüestió nacional, per exemple al País Valencià d’on ell prové, governat per un pacte PP-Vox tan hostil amb la parla i la cultura pròpies com favorable al toreig. 

Anota el 23 d’abril del 1982 que a Madrid s’acaben d’inventar oficialment una altra llengua, la valenciana. El flamant estatut li sembla un triomf de la dreta més franquista. L’esquerra ha fet figa, denuncia el xativí, i els partits “nacionalistes” com PNB o CiU no han tingut un paper gaire digne en aquest tema. Mesos després, el 27 de novembre del 1983, comenta una manifestació amb 15.000 participants a València, demanant que el valencià es desvinculi del català: “El meu estupor creix. Des de quan una mateixa llengua es converteix en dues per la voluntat de quinze mil persones?” L’agost anterior, el grup municipal d’Alianza Popular a la ciutat del Túria havia proposat que el declaressin persona non grata, juntament amb Joan Fuster, Eliseu Climent i Andreu Alfaro. “Un cert plaer sí que m’ha donat el sentir-me persona non grata per als feixistes. Gràcies.” 

El 19 d’agost del 1982, dina a casa d’un amic, l’escriptor Manuel Vicent, amb alguns intel·lectuals madrilenys pretesament progressistes. Una conversa “delirant”, en què sent repetir els tòpics de sempre sobre la catalanitat. “El que els hi molesta és que els catalans vulguin per a la seva llengua el que ells tenen pel castellà.” Arriba a una conclusió taxativa: “No et dona cap gana d’anar per Madrid amb aquesta actitud. Tot al contrari. Hom pensa que el que s’ha de fer és prescindir en la mesura del possible d’aquesta gent i anar fent camí des d’una altra visió del món. Fer-se fort i aguantar.” No hi ha res a discutir, no paga la pena: “L’única cosa que ens uneix a aquesta gent és el que ens separa. El pur desacord no solucionable sobre el que han de ser els catalans.”

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking