El plaer de la lectura

Al recull de memòries La meva vida, publicat fa poc per Edicions 62, l’escriptora nord-americana Donna Leon, coneguda per la llarga sèrie de novel·les del comissari venecià Guido Brunetti, rememora el seu traumàtic primer dia a classe. Aleshores –finals dels quaranta–, l’educació escolar als Estats Units començava als sis anys. A part de reconèixer les lletres de l’alfabet, aprendre els noms dels animals o les fruites, i distingir entre les formes i els colors, a la canalla se’ls ensenyaven algunes “destreses més complexes”, com ara “seure quiets quan ens ho demanaven, treballar en una tasca fins que l’acabàvem, no prendre objectes als companys, demanar permís per fer el que volíem fer”. M’imagino molts mestres i professors actuals d’aquí a casa nostra contents que els seus alumnes, no ja de primària, sinó universitaris, fossin capaços de demostrar les referides aptituds a l’aula. Comenta l’autora de Mort a La Fenice o Colliràs tempestes, per esmentar la seva primera i la fins avui última obres traduïdes al català, la sort que va tenir d’haver nascut en una família de lectors i, en conseqüència, de créixer amb l’exemple dels adults que es passaven hores asseguts llegint llibres, activitat que no feien només per a ells mateixos sinó també, en veu alta, per als fills. En concret, la seva mare, una dona que trobava moltes coses que la feien feliç, era una lectora àvida i sense un criteri establert. Espigolava una mica de tot i no feia cap anàlisi minuciosa del text, ni cap crítica literària. De Dickens o Jane Austen fins a Ross Macdonald o Ruth Rendell. “Li encantaven les històries, i llegia per plaer.” Explica que una vegada, quan ella devia tenir uns vuit anys i rondinava perquè estava avorrida, la mare la va ficar al cotxe i la va portar a la biblioteca. “D’ençà de llavors no m’he avorrit mai més.” També recorda “l’instant de delectació” sentit quan va comprendre aquesta “veritat miraculosa”: una paraula pot tenir dos significats diferents. De sobte, la llengua se li va revelar com la millor joguina que havia existit mai. “Les pilotes sempre rodolaven pendent avall. El nino amb corda sempre quedava sense corda i s’aturava. En canvi, la llengua era una font de possibilitats infinites, potser fins i tot una manifestació de moviment perpetu, ja que qualsevol podia, si tenia prou astúcia, jugar sense parar amb les paraules”.