Amb el cor o amb el cap

Diumenge toca votar. Ho podem fer amb el cor o amb el cap, fins i tot amb una mica de cada, si bé intentant no confondre emotivitat i raciocini. Un vot impulsiu, sorgit de les vísceres, no pas a favor d’una opció sinó a la contra, o bé un vot raonable, defugint consignes abrandades però vàcues i falses promeses impossibles de complir, sospitant que ens intenten aixecar un cop més la camisa. Un vot rampellut o rabiós, contraposat al vot que sospesa les conseqüències de la papereta escollida. L’emoció pura, prescindint d’un càlcul mínimament reflexiu d’allò que convé al país i a cadascú de nosaltres, no sembla la millor consellera a l’hora d’acostar-se a l’urna. 

Història d’un alemany, memòries d’entre 1914 i 1933 del berlinès Sebastian Haffner, adverteix contra l’infantilisme dels arguments que mobilitzen les masses, en aquell cas en pro dels nazis. Per tal que les ideologies esdevinguin forces històriques, observa l’autor, cal simplificar-les fins a poder ser compreses per un nen. Aplicant-ho a l’actualitat, això explicaria l’èxit del trumpisme i altres fenòmens populistes, tant d’ultradreta com d’extrema esquerra, però no només en aquests dos àmbits en principi antagònics, tot i les coincidències. 

Si populisme significa jugar amb la sentimentalitat dels electors, tractant-los com a criatures, abusant de la seva bona fe, dient-los allò que volen escoltar per més que ho sàpigues inconvenient o inviable, fent aflorar els instints bàsics, sense afegir cap proposta creïble, aquesta campanya hem tingut dos exemples clars de personalismes messiànics d’aquesta índole. El primer, avesat a fer-se notar a cop de missatges simplistes a Twitter i preteses jugades mestres –al capdavall estèrils–, havia aconseguit acaparar l’atenció, fins que s’ha trobat amb algú encara més astut i il·lusionista de fira, que li ha pres el primer pla. Cada dia temo més els polítics carismàtics. Prefereixo els de carn i ossos, que acostumen a ser més laboriosos, fiables, constants, assenyats i de bona pasta, encara que no desvetllin passions. Haffner compara dos dirigents de l’Alemanya del seu temps com Stresemann, a qui ningú reconeixia passejant a peu pel carrer però generava confiança, i el seu successor Hitler, aclamat per multituds, desplaçant-se sempre en cotxe oficial. Dues maneres de viure i governar: al costat de la gent o darrere del xofer.