Somni, per què ens abandones?
Res millor que la música –i la pràctica de l’esport, diuen, però això ja no estic en condicions de confirmar-ho, sedentari de mena– per combatre situacions depressives, tant a títol personal com les derivades, per exemple, d’uns resultats electorals que dibuixen un país més espanyolista i de dretes, fins i tot de dretes extremes, ni que siguin nostrades. O la pena per la retirada d’algú com Pere Aragonès, que ha demostrat ser bon president i alhora bona persona. En el meu cas, aquests dies, música barroca, que fa moure els peus i sovint l’ànima, igual que el jazz, en concret Friedrich Händel, un compositor que gairebé sempre anima l’oient amb ritmes reconfortants, de tirada alegre. He estat escoltant un CD adquirit fa poc (dec ser dels pocs que encara en compra) d’una obra que desconeixia, tret d’algunes de les peces que inclou més reproduïdes en antologies de contratenors i sopranos. Es titula Sèmele, oratori en tres actes que s’acostuma a representar com a òpera. La versió que en tinc a casa dura quasi tres hores i va a càrrec del Monteverdi Choir amb English Baroque Soloists, dirigits per John Eliot Gardiner. La trama: pura mitologia, d’origen grec, si bé adaptada al pavelló romà. Sèmele és una jove bella però mortal, seduïda per Júpiter sota aparença humana. L’esposa d’aquest, Juno, engelosida, vol fer creure a la noia que Júpiter és només un de tants, desproveït d’identitat divina. Picada en l’amor propi, la mossa exigeix al seu amant que se li mostri tal com creu que és, pare de tots els déus i amo dels llamps. Davant la insistència d’aquella pobre víctima de l’orgull ferit i la conxorxa d’una cònjuge despitada, Júpiter es resigna a atendre el prec i, com era d’esperar, per causa de l’aparell elèctric que desprèn, Sèmele es desintegra. L’ària més coneguda de tota la composició és la cantada per qui fa de Júpiter a l’acte tercer i que comença “Where’er you walk.” Intento traduir-la: Allà on caminis, els huracans seran frescos. Allà on t’asseguis, els arbres faran ombra. Allà on trepitgis, les flors creixeran i tot florirà cap on giris els ulls. Però a mi, sobretot en un moment polític de desencís com l’actual, m’ha agradat molt una altra ària del mateix acte, interpretada per la mateixa Sèmele: “Oh, somni, per què em vas abandonar, per què et vas endur les visions de plaer. Oh, somni, enganya’m altre cop...”
