El nou Tsar
Mentre aquí estàvem entretinguts en una campanya que algun candidat pretenia presentar com un plebiscit sobre la seva persona, tot i que no li ha sortit tal com s’esperava, allà a l’altra punta del continent prenia possessió per cinquè cop consecutiu el guanyador d’uns comicis clarament plebiscitaris, en el seu cas amb un resultat abassegador. Vladímir Putin s’assegura la presidència sis anys més, un total de tres dècades tallant el bacallà –o l’esturió– des del 1999. Tot just aquests dies de mítings i sondeigs a casa nostra jo m’estava llegint un llibre, que no és un assaig històric o polític sinó una novel·la inspirada molt de prop en la realitat, El mag del Kremlin, de Giuliano da Empoli, en català a Edicions 62, que explica des de dins l’actualitat russa i el paper transcendental del que l’autor denomina el nou Tsar, és a dir, el reelegit Putin (reelegit sense contrincants reals, una democràcia ja només de nom, de fet autocràcia, en què només hi falta la corona imperial). El mag del títol és Vàdim Barànov, conseller presidencial, una espècie de Rasputin enigmàtic i influent, que de tant en tant engega observacions dignes de ser meditades, tant a Rússia com a Catalunya: “L’aura de la majoria d’homes poderosos prové de la posició que ocupen. A partir del moment que la perden, és com si algú hagués arrencat l’endoll. Es desinflen com aquells ninots que hi ha a l’entrada dels parcs d’atraccions. Ens hi creuem pel carrer i no arribem a entendre com un tipus d’aquesta mena ha pogut suscitar tantes passions.” L’anàlisi del sistema de poder al país d’Ivan el Terrible resulta esfereïdor, de tan lúcid, igual que la de l’ensulsiada del règim soviètic i la seva substitució pel capitalisme més salvatge, amb el descontrol social subsegüent, que desemboca en el retorn a l’ordre ferri imposat pels dirigents del KGB, encapçalats per Putin, que conjuga mà dura amb el poble i permissivitat absoluta per fer negocis als seus amics, i de qui traça un precís retrat psicològic: gestos continguts, cara inexpressiva, mirada mineral, paraules mínimes, cap escrúpol ètic, la ferotgia apresa als patis d’escola de la seva mísera infantesa a Leningrad, quan l’única manera de ser respectat era a cops de genoll, demostrant que estaves més boig que els altres. La política d’altíssim nivell respon a aquesta mateixa lògica, conclou el narrador. I el món tremola.
