La millor època d’un home

El passat 13 de maig se’ns moria Alice Munro. Ja em disculparan el possessiu, però és que després d’haver-ne llegit bona part dels llibres, la considerava una mica pròpia, quasi de la família, com acostuma a succeir amb els autors que ens han regalat tantes bones estones i de qui reconeixem una influència positiva en la manera de veure el món i les relacions humanes. L’escriptora canadenca, guardonada amb el Nobel el 2013, va excel·lir sobretot en el cultiu d’un gènere poc comercial, la narrativa breu, deutora confessa –i ho remarco com un mèrit– del pel meu gust millor contista de la història, el gran Txékhov, finíssim notari de la quotidianitat, del qual han begut els moderns creadors més brillants de relats, de Hemingway a Salter, passant per Carver. Tenia 92 anys, si bé en feia uns quants que no publicava, per demència senil. Els darrers títols en aparèixer, si no m’equivoco, traspuaven un cert balanç satisfactori de la pròpia trajectòria biogràfica: Massa felicitat i Estimada vida. Ara no recordo en quin dels seus textos vaig llegir una vegada que comencem a ser vells de debò a partir del moment que ens fixem en l’edat del difunt que consta a les esqueles funeràries del diari. Lamentar els massa joves, admirar els més provectes, que han demostrat molta corda. També com a mesura comparativa, per allò de si ja ens toca o bé la parca encara pot esperar-nos asseguda una temporadeta més. He de confessar que fa bastant temps que porto a terme un exercici tan morbós, potser és que soc un ancià prematur. A La vista des de Castle Rock, un dels pocs reculls no ambientats al seu Ontario natal, sinó a Escòcia, espècie de memòries familiars a base de retalls més o menys fidedignes, durant una reunió d’amics algú pregunta quina és la millor època en l’existència d’un home. L’un respon que quan ets infant i només penses a fer el ximple i passar-t’ho bé. L’altre que mentre ets jove i pots sortir de gresca, sense cap responsabilitat. Un tercer que quan t’acabes de casar i et poses a criar fills petits. El més gran dels presents, ja madur però encara sense gaires xacres de salut pròpies de la vellesa, afirma trobar-se en el moment idoni, pel simple fet d’adornar-se que moltes de les coses que havies desitjat al llarg de la vida ja no les tindràs mai. Potser sembla difícil d’explicar, però això el feia feliç, observa Munro.