Ni veu ni vot

Nos van a oír” fa el lema electoral de Vox, que sona força a advertència o amenaça. La qüestió no rau tant en què diran, per grossa que la diguin, sinó en com ho diuen. Un missatge que ja coneixem, i no és nou, sinó que es remunta a don Pelayo. El problema –per a ells– és la forma d’expressar-lo. La dicció. El to. El timbre. La sorpresa d’observar un pretès mascle-alfa com Abascal, de perímetre toràcic tan prominent que no li cap dins la camisa, i aquella mirada malèvola, per damunt d’una barbeta mefistofèlica, de qui esperaries sentir una veuarra i a qui en canvi li surt un refilet impropi, quasi de senyoreta. Fenomen encara més acusat en Jorge Buxadé, primer de llista en aquestes europees. Veueta més de contratenor que de baríton, gairebé una d’aquelles veus blanques infantils. A qui pretenen fer por, amb aquests registres vocals? Paradoxa ben curiosa en un partit anomenat Vox, que en llatí tot just significa veu. Una altra veu desagradable, almenys a la meva oïda, no només per les falòrnies que emet, sinó sobretot per aquella nasalitat salivada que em vaig fer un tip d’escoltar totes les vegades que coincidíem, i van ser moltes, a la tertúlia de després de dinar a Catalunya Ràdio, un quart de segle enrere, és la de Toni Comín. Aleshores jo devia ser dels pocs partidaris de la independència que se’n declarava en públic, mentre que l’actual candidat de Junts era un ferm defensor de la unitat d’Espanya. Una Espanya plural però unida. Aleshores ell militava a Ciutadans pel Canvi, tot seguit ho faria al PSC, més tard a ERC, ara a la postconvergència. Sempre de càrrec en càrrec, com Tarzan d’arbre en arbre sense tocar a terra, ben arrapat a la liana del poder. Això sí, avui pretén donar-nos lliçons d’independentisme a alguns que, sense moure’ns de lloc, als seus ulls hem transitat a la vil categoria de botiflers. Vull dir que em costa de creure-me’l. Hi ha tantes probabilitats que diumenge el voti com que algun dia em faci un tatuatge. Ara bé, per veu irritant, d’una estridència sovint tavernària, la de Pilar Rahola, presidenta del club de fans de Puigdemont. Si al final aquest torna triomfant, ella també tornarà, amb aquella xerrameca insuportable, a totes les cadenes i emissores públiques, repartint lloances al “Legítim”, a Netanyahu i a Milei. Quines veus! I quines creus! Sort n’hi ha dels taps de silicona per a les orelles.