Aquella camisa groga

I ronies de la memòria.. i de la vida. Em costa recordar la pel·lícula vista per TV ahir a la nit, o què vaig sopar just abans, però retinc inscrites en marbre escenes o imatges de fa més de mig segle. Aquella camisa groga de màniga curta de què em sentia tan cofoi –un color atrevit per a l’època, fins i tot en un xaval de deu o onze anys– i suposo que l’estrenava perquè era el primer dia lectiu als caputxins de les Borges. Dels mestres nacionals de Primària d’Arbeca als frares de la capital de comarca per cursar el batxillerat. Tot era nou: el viatge de vint minuts en autocar cada matí i vespre, els espais, els horaris, les assignatures, les cares de companys i professors. Expectatives i incerteses, un rau-rau mig per por al desconegut, mig d’il·lusió. Avanço que l’experiència d’aquells tres cursos va resultar força positiva. Sempre m’ha sabut greu que els meus pares, amb tota la bona intenció del món, m’inscrivissin en un internat de Barcelona per completar els tres restants. Sobretot tenint en compte que, just marxar jo, el col·legi va passar a ser mixt: nois i noies compartint aules i patis, deures, sortides extraescolars.. Ai! Per viure una sensació tan engrescadora em caldria esperar fins a la universitat. Aquell primer dia teníem classe de francès amb Manel Giné Freixes, que tothom anomenava Monsieur, en realitat Missié, que era com pronunciàvem el renom. Explicava alguna cosa a la pissarra i de cop es va girar per preguntar si ho havíem entès. Em va mirar i, com és obvi, encara no sabia com em deia: “Eh, tu, el de la camisa groga.” Per aquesta raó encara la tinc present. Això va ser la primera vegada que vam coincidir. L’última, deu fer poc més d’un decenni, ell estava narrant un episodi històric d’aquest país nostre tan desgraciat a una colla de nens que visitaven l’Espai Macià. Es moriria de seguida, als 85 anys, ara just n’ha fet deu, motiu pel qual celebrem l’Any Manel Giné. Una commemoració més que merescuda i justificada, per l’enorme i valuosa aportació d’aquell home autodidacta, carter d’ofici, docent a hores lliures, lector infatigable, col·laborador en tota mena d’iniciatives culturals, com la revista Terrall, model i exemple de compromís amb la llengua, la terra, l’intel·lecte, la catalanitat, per a tots aquells que vam tenir la sort de ser-ne alumnes però també per a la resta de borgencs i comarcans.