L’estació més bella
Estiu. Ja el tenim aquí. N’hi ha que l’odien: calor (cada cop més), suor, mosquits, formigues, calamarsa, sorolls nocturns del carrer amb les finestres obertes, insomni.. N’hi ha que l’adoren: l’ombreta, marinada, migdiades, roba informal, banys de mar o piscina, sopars a la fresca, gintònics de matinada, les delicioses taronges tropicals de Glas.. Per a alguns, la pitjor estació de l’any. Per a d’altres, en canvi, la més engrescadora. Entremig, la moderació dels partidaris de l’entretemps: primavera o tardor. Més primaveral el jovent ple de vitalitat i optimisme. Més tardorencs els ja madurs propicis a la nostàlgia o corpresos per l’espectacle dels colors botànics. L’estació més bella no és cap d’aquestes quatre, sinó l’amistat, sostenia Françoise Hardy, la cantant parisenca morta el passat 11 de juny, als vuitanta anys, si bé en feia almenys vint que malaltejava, però no per això havia deixat d’enregistrar discos. Des del dia de la luctuosa notícia, la seva veu nítida, suau, sovint xiuxiuejant i setinada de malenconia m’ha acompanyat, reconfortant-me, infonent en el meu ànim abatut dosis benefactores de gràcia i delicadesa, mentre llegia o escrivia o simplement badava, estirat al sofà, del qual solia aixecar-me gairebé només per anar canviant al reproductor la dotzena de compactes que en tinc a casa, més o menys la meitat dels que ella havia tret al llarg d’una fecunda trajectòria, des de l’èxit primerenc d’aquell Tous les garçons et les filles que la va fer famosa, tant al seu país com arreu de l’orbe. Si ara algun lector em preguntés quina de totes les cançons del seu extens repertori prefereixo, la qüestió em generaria un dilema, però un cop ponderades música i lletra, possiblement m’acabaria decantant per L’amitié, que es remunta al 1963, inclosa al seu cinquè àlbum d’estudi, del mateix títol. Tot just aquella on qualifica l’amistat com la “plus belle saison”. M’atreveixo a traduir-ne l’estrofa inicial: “Molts dels meus amics baixen dels núvols, amb el sol i la pluja com a únic equipatge. Conformen l’estació de les amistats sinceres, la més bella estació de les quatre de la terra. Tenen la dolçor dels paisatges més bonics i la fidelitat de les aus de pas. Al cor porten gravada una tendresa infinita i de vegades als seus ulls llisca la tristor. És aleshores que venen a casa a escalfar-se.. i tu també hi vindràs.”
