Pura estadística

Aquests dies s’ha especulat sobre les causes de l’increment de l’extrema dreta a les recents eleccions europees. A part de les més o menys objectives, com els recels enfront de la immigració i dels efectes d’una economia global o de les mesures de l’agenda verda contra el canvi climàtic, afegides al retorn dels nacionalismes d’estat, n’hi ha unes quantes de psicosocials: malestar col·lectiu, incertesa de futur, falta de model i perspectives.. Molta gent, malhumorada o víctima de desencís i frustració, protesta votant partits percebuts com a contraris al sistema o a l’establishment, en realitat ultraconservadors, favorables als valors més rancis i les desigualtats socials. Que això ho facin les classes treballadores de barris populars i bona part dels joves, deixa perplexos els analistes, que no hi troben una explicació convincent. 

Fa poc apuntava una teoria plausible l’amic Xavier Vega des de Flix en un article brillant –com tots els seus– a EbreDigital. El títol: Sàpiens, ximpanzés i bonobos. Combinant com sempre ironia i erudició, aquest catedràtic de filosofia ja jubilat, però que per sort no para d’escriure (la llàstima és que no es decideixi a aplegar tots aquests textos esparsos en un llibre) s’inclina per l’estadística a l’hora de mirar d’entendre la decadència ètica i anímica que patim, l’agre sentiment que “el mite del progrés fa dècades que fa aigües”, amb la conseqüent irrupció altra vegada, com si no n’estiguéssim prou vacunats, d’ideologies totalitàries i governants o líders polítics que ens haurien de fer més por que una pedregada (al meu poble, Arbeca, a Vox el van votar 22 i a l’Alvise 7 més: no m’imagino qui deuen ser, segur que semblen persones normals). 

I bé, la tesi vegana (del mestre Vega): com que el gènere humà ha mantingut al llarg dels segles la seva condició moral inalterable, podem sostenir que en números rodons continua existint un 10% d’individus pocavergonyes, sàdics, psicòpates, criminals o dictadors. A l’època de l’imperi romà el món estava habitat per uns 300 milions. Avui som 8.000. En conseqüència, “la probabilitat d’ensopegar amb un malparit en temps d’Aznar, Trump, Putin, Milei o Jinping és 27 vegades més que en temps de Tiberi, Calígula, Claudi o Neró”. Per desgràcia, les xifres són fredes, cruels i irrebatibles. Així ens va. Com més serem més riurem? Doncs no, més aviat al contrari.