Sempre en quedarà el record
A finals d’aquest mes plega el restaurant Cal Bòria, de Bell-lloc, un negoci familiar que portava almenys seixanta anys obert. No pas per falta de comensals, perquè sovint està ple i molts migdies costa de trobar-hi taula. El motiu és la jubilació pròxima del cuiner i titular de l’establiment, Sisco Bòria (de manera que el bo del Sisco i un servidor ens acabarem jubilant el mateix dia). Me n’alegro per ell però em sap greu pel poble, per la causa de la bona cuina i per mi mateix, en tant que client, si bé no tan assidu com hauria volgut: ara ja no puc esmenar-ho. No passa un mes sense que ens assabentem de la clausura, per aquests voltants, d’alguna casa de menjars de les qualificables com a emblemàtiques. Fa poc era Cal Nenet, a la partida lleidatana de Butsènit. Ara no faré recompte de baixes per no posar-me encara més malhumorat i nostàlgic. No tant perquè no els surtin els números, sinó per falta de relleu generacional. Ja se sap que l’hostaleria és una ocupació molt sacrificada i el jovent prefereix oficis no tan obligats, sobretot per la qüestió dels horaris, en aquest país gens raonables. Uns horaris més lògics, europeus, respectuosos amb la vida privada dels professionals dels fogons i cambrers potser evitarien en part la diàspora laboral. A Bell-lloc mateix, quan hi vaig aterrar fa uns set anys hi havia quatre restaurants força solvents, un parell dels quals prou bons com per ser recomanats, però en pic Cal Bòria cessi la seva activitat, d’aquí a escasses dates, en quedaran només dos, i ja veurem si per gaire temps. Del referit local vora l’antiga N-II, al seu pas per la simpàtica població del Pla d’Urgell, n’enyorarem alguns plats que figuraven normalment al menú o a la carta, com l’ensalada russa, l’escudella, els caragols, el bacallà amb tomaca, els peus de porc i alguna cassoleta, però també aquells mítics entrepans de tallets de papada que el Sisco preparava de bon matí amb amor i calma. En endavant, per esmorzar de forquilla com Déu mana –onzè manament–, sort en tindrem de Casa Pont i dels seus ous ferrats amb oli d’alls tendres, amb alguna companyia a la brasa. Com als protagonistes de Casablanca i el record compartit de París, a alguns sempre ens quedarà el Tossal, que es com anomenen els veïns el refugi gastronòmic camí de Sidamon. Sempre ens quedaran els ous. Bé, sempre mentre no se’n cansin.
