Teologia i paremiologia

No sé fins a quin punt la “veritat incòmoda” que denunciava aquest diari dimarts de la setmana passada haurà influït en l’elecció de la persona designada per substituir l’actual titular de la diòcesi d’Urgell, Joan-Enric Vives, que just ahir feia 75 anys: felicitats, monsenyor. I quina és aquesta certesa que molesta? Doncs que els darrers deu anys s’han produït 1.200 avortaments d’andorranes en clíniques de Catalunya, atès que les interrupcions quirúrgiques d’embarassos no desitjats estan prohibides al “país dels Pirineus”, sobretot per l’oposició d’un dels seus coprínceps, en concret el mitrat, aquell poder espiritual amb prerrogatives temporals i seu a la Seu, valgui la redundància. El bisbe, per entendre’ns. No recordo on he llegit que l’aspirant triat per lluir en un futur proper l’anell episcopal no figurava entre els preferits per qui fins avui ostenta el títol, sinó que es tracta d’una decisió presa a Roma, a fi d’anar superant l’anacronisme històric que representa l’existència d’un coprincipat eclesiàstic sobre un estat independent. La premissa sona bé, des d’un punt de vista favorable a la secularització, però pot suposar que en cas de mantenir-se el repartiment de la doble autoritat tutelar de la sobirania andorrana, encara que cada cop més simbòlica, l’exercida des del palau bisbal urgel·lità passi al palacio de la Zarzuela. Per expressar-ho en termes teològics: del purgatori a l’infern. Bé, ja ho veurem. L’únic cert per ara és el nom de qui heretarà el maldecap de la qüestió de l’avortament il·legal però en el fons permès, ni que sigui havent de travessar la frontera –els pecats, fora de casa– i d’altres propis de tan singular prelatura. Josep-Lluís Serrano, de tan sols 47 anys, nascut a Tivissa. Tot just la bonica localitat de la Ribera d’Ebre en què els seus fills semblen predestinats a vestir sotana, si fem cas de la paremiologia: “A Tivissa canten missa.” Es dona la circumstància que el referit sacerdot ha sigut rector de dos pobles al Priorat (no és el mateix un priorat que un principat: una carrera ascendent), com són la Bisbal i Margalef, i llàstima que no ho fos també de les veïnes parròquies de la Figuera i Cabacés, perquè justificaria encara més acabar aquestes ratlles amb una altra dita autòctona: “La Figuera està molt alta, Cabacés molt amagat, la Bisbal dalt d’una roca, Margalef en un forat.”