Alemanya segons un alemany
Llegeixo per fi Historia de un alemán, de Sebastian Haffner, un llibre en castellà (no em consta cap traducció catalana) que feia temps que tenia per casa, esperant torn a la llista de lectures urgents tan llargament demorada. Un cop jubilat, confio a recuperar el temps perdut, si més no en aquest terreny. En un passatge concret, l’autor d’aquelles memòries del 1914 al 1933, l’època turbulenta compresa entre l’inici de la Gran Guerra i l’entronització de Hitler, descriu el nacionalisme com una malaltia mental perillosa, capaç de desfigurar i enlletgir els trets d’un país, igual com ho fan en un rostre humà la vanitat i l’egoisme. Una definició que admeto com a vàlida quan es tracta d’un nacionalisme estatal, opressor, agressiu, no pas si aspira a alliberar un poble sotmès, com el nostre. En tot cas, Haffner assegura que de totes les malalties produïdes per aquest fenomen, cap de tan maligna i destructiva com la de la seva pàtria.Potser no tant un problema d’ultranacionalisme, sinó de camaraderia, matisa l’escriptor berlinès, obligat a exiliar-se per culpa dels nazis. Un tipus de camaraderia masculina envilidor imposat a tothom com a forma de vida, amb efectes d’embriaguesa col·lectiva, que la majoria dels seus destinataris acceptaven de bon grat o sense gaire resistència, a causa en bona part de l’escàs talent dels alemanys per conrear la felicitat individual.Incapaços de ser lliures i feliços, de gaudir dels plaers vitals, a diferència de francesos o anglesos. Aquest és per a Haffner el quid de la qüestió. Excepte una minoria cultivada, que sabia apreciar la literatura o la música o la bona taula o les delícies del llit, l’alemany mitjà del seu temps s’abonava a la buidor i l’avorriment, a les supersticions, a l’alcohol, raó per la qual requeria emocions fortes, anestèsiques, uniformes, com les proporcionades per l’esvàstica. En el fons, conseqüència del puritanisme prussià, que combinava austeritat, lleialtat, abnegació, sentit del deure i rebuig del món amb l’existència d’una porta secreta que conduïa a una privadesa sovint descontrolada. I posa l’exemple de Frederic el Gran, home asceta que no obstant tocava la flauta, componia versos i era un lliurepensador amic de Voltaire. Una doble cara d’Alemanya, la mateixa que dels seus habitants, que d’un en un podien resultar amables, sensibles, benèvols, innocents..