Fado de la Costereta

El passat 27 de juliol moria Mísia, a Lisboa. Havia nascut 69 anys abans a Porto, de mare catalana, i va ser una de les grans renovadores del fado. El seu nom real era Susana Maria Alfonso de Aguiar. El renom artístic l’havia manllevat de la seva admirada Mísia Sert, que tampoc no es deia Mísia sinó Maria Sofia Olga Zinaida Kipriànovna Godebskaia (les russes encara més carregades de llinatge que les portugueses). Aquesta segona era l’esposa pianista del pintor català Josep Maria Sert. A la Mísia cantant l’havia pogut sentir en viu al parc Samà de Cambrils, fa ja un parell de dècades. Al sortir m’hi vaig trobar Josep-Lluís Carod-Rovira, un altre entusiasta d’aquesta classe de música i de la cultura lusitana. M’agradava molt, tot i que li trobava una veu un pèl massa estrident, i la prova és que a casa en dec guardar una dotzena de discos. En un dels quals, titulat Drama box, del 2005, en què ella apareix a la portada amb els llavis molt pintats de roig, guants, ulleres de sol i una espècie de pamela –sempre tan original i amb estil propi, vestint–, va incloure una cançó que he tornat a sentir arran de la notícia del seu decés: E se a morte me despisse, que en català vindria a ser I si la mort em despulla. Goso traduir-ne les dues darreres estrofes: “Quan ja em donin per morta, no vull ni una llàgrima. Un trèvol de quatre fulles amago sota la llengua. I sense més biografia que quan la lluna és nova, allò que algun dia escriguin les estrelles a la meva tomba.” Un sentit homenatge a la recentment finada Mísia, reconeixent-li el seu paper precursor en la recuperació per a les generacions actuals d’un gènere popular injustament associat durant una època a la dictadura salazarista, com aquí el flamenc amb el franquisme, el va fer dissabte de la setmana passada Carolina Blàvia a Bell-lloc d’Urgell, en el decurs del seu concert al nou festival Bell-folk. La fadista lleidatana, que cada vegada afina més, va interpretar la magnífica Paixôes diagonais sota les moreres de la plaça de Catalunya, que els veïns anomenen la Costereta perquè és l’únic pendent de tot aquell poble tan pla -un desnivell total de menys de dos metres- amb la mateixa gràcia i emoció com si haguéssim sigut a la llegendària Rua do Capelâo o en algun carreró de l’Alfama o fins i tot del Bairro Alto lisboeta, on la ja enyorada Mísia va viure els últims anys.