De gaire o de molt
També tenia 66 anys, al morir, igual que el poeta i gestor cultural Àlex Susanna, a qui recordava dijous en aquest finestró, l’amic Sisco Fabregat, que havia sigut alcalde de Bellvís, president del Consell Comarcal i els darrers temps funcionari de la Diputació, una feina de què s’acabava de jubilar. Segur que tenia d’altres plans per a la jubilació. Insisteixo: 66, els mateixos que jo tinc ara. Una edat perillosa, segons sembla. Toco fusta, toco ferro, toco el violí i si convé la bandúrria.. Un home jovial, faent i rialler, que sempre t’animava. Buscant en tot moment la cara amable de la vida, que també existeix, si bé de vegades costa tant d’albirar com la cara oculta de la lluna. No és estrany que el seu funeral s’omplís de gom a gom. Em sap greu no haver-hi pogut assistir, de la mateixa manera que lamento no haver-me aturat a fer-la petar uns minuts amb ell, i no limitar-me a saludar-lo de lluny, l’últim dia que el vaig veure, deu fer quatre o cinc setmanes, a la rambla de l’estació de Lleida. Ell estava xerrant a peu dret amb d’altres persones i jo tenia pressa, però sobretot vaig intuir una certa incomoditat mútua si, després d’uns quants mesos sense intercanviar paraula, sortia a col·lació el seu per a mi incomprensible gir polític de darrera hora, un convergent de tota la vida seduït per aquells ulls de dolenta d’una pel·lícula de por de Sílvia Orriols, faç “gòtica” per a una alcaldessa d’una població tan romànica com Ripoll. No tenia ganes de parlar-ne i en part per això vaig passar de llarg, ho confesso. I me’n penedeixo, per l’ocasió perduda del que sense aleshores poder-ho imaginar cap dels dos hauria suposat el nostre comiat. Una vegada, uns sis anys enrere, vaig transcriure aquí mateix una frase que em va dir, mentre travessàvem la passarel·la sobre el Segre: “Pel poc que ens queda, ja no ens poden fotre de gaire”. Doncs sí que ens podien fotre. De molt. En el seu cas, un llarguíssim ingrés hospitalari per la covid, que quasi se l’emporta. I aquest infart fulminant, letal. No explicaré res de mi, però el destí també em reservava alguna sorpresa atziaga, que pot acabar en drama o només com un malson. Penso que encara rai que, amb les seves idees, haurà passat avall sense veure un socialista tornant a presidir la Generalitat o l’enèsima promesa incomplerta del seu en altre temps admirat Puigdemont.
