Diumenge sempre

Deambulant sense rumb pels carrers de la Lleida tropical d’aquest agost tòrrid, buscant l’ombra i defugint les hores centrals del dia, em trobo algun conegut que em pregunta: “Què, de vacances?” I la meva resposta: “Sí, permanents.” O bé perpètues, o indefinides. La jubilació: un pas no tan fàcil com podria semblar. Quatre decennis llargs de carrera professional deixen petjada, si més no psicològica. Encara alguns diumenges al vespre em sobrevé aquell neguit de pensar en la represa laboral de l’endemà. Després m’adono que ja no tinc motius per seguir odiant els dilluns, que en aquesta vida en teoria regalada que em depara el futur, mentre hi hagi futur al davant, serà sempre diumenge. L’etern diumenge. Un mal període per posar-se a fer el pensionista, l’estiu. Amb l’aire refrigerat que hi havia a l’oficina.. Suposo que es tracta d’anar-se adaptant a una situació tan insòlita i a agafar el ritme de les noves rutines. De moment, tot el programa consisteix a caminar una horeta cada matí i llegir força, ara que tindré més temps (o ja no tindré excusa). He començat per Stendhal. Potser perquè fa uns mesos vam visitar la casa familiar on vivia de petit i jove, a Grenoble, i me’n van venir ganes. Lectures i alguna relectura, com La Cartoixa de Parma, aquest cop en una acurada –i caríssima, ep, la pensió no és per tirar coets– edició a Alpha (l’havia llegit, trenta anys enrere, en un dels volums verds de la col·lecció MOLU, que he sigut incapaç de trobar al pis, també és cert que amb tanta calor aviat em vaig cansar de buscar-lo). Per cert, al llibre de memòries Vida de Henry Brulard, difícil d’obtenir actualment en català o castellà i que he pres prestat de la selecta i ben nodrida biblioteca domèstica de la senyora Lluïsa Toldrà, de Bell-lloc, el mateix Stendhal es declara enemic acèrrim no pas dels dilluns, sinó justament dels diumenges, que al cèlebre novel·lista francès li provocaven predisposició a la tristesa. Fins al punt, explica, que havent sortit alguns diumenges de casa alegre i xiroi, al cap d’una estona de veure botigues tancades, s’adonava de quin dia era de la setmana i de sobte s’esvaïa en ell tota propensió a la felicitat. Una altra síndrome de Stendhal: la síndrome del diumenge. Poc recomanable per a passejants jubilats, als quals –com a mínim al principi– ens convé més envoltar-nos d’enrenou i moviment.