Homenot a Gaza

Seguint amb el llibre Israel 1957, de Josep Pla, no pot deixar de sorprendre una mica –només una mica, tenint en compte qui formula un judici tan taxatiu i sever– el contrast entre la valoració que fa l’autor del flamant estat israelià, en què observa tota mena de progressos materials i virtuts col·lectives, i “un país d’individualistes arcaics com el nostre, d’escèptics, de desconfiats i ressentits”. Fins i tot en justifica el bel·licisme: “Israel es defensa. És perfectament natural”. Tot i així, ateses les circumstàncies històriques, afirma que el futur és un interrogant i que més tard o d’hora tornaran a produir-s’hi “greus esdeveniments”. Com s’ha acabat fent palès. No tot a Israel, però, és del gust del prosista. Per bé que va millorant, gràcies a l’extensió dels regs, el paisatge no correspon encara ni de bon tros a aquella “terra de llet i mel” de l’Antic Testament. Els restaurants són mediocres i el menjar no és res de l’altre món. Plats tradicionals asiàtics, alguns de centreeuropeus i uns quants de nord-americans, com les pinyes de panís bullit que “la gent menja com si toqués l’ocarina o el flautí horitzontal”. Quant al beure, encara pitjor: el vi massa dolç, la cervesa regular. Diu que la Coca-cola és per a ell una forma de sacrifici. “Queda la llet freda, la taronjada, la llimonada, la gasosa i l’aigua corrent. Quina monòtona i unitària malenconia!”. Pla visita la frontera de Gaza, a hores d’ara de tanta actualitat. Aleshores la franja era administrada pels egipcis i la cinta de terreny sense adscripció o no man’s land entre filferros patrullada per soldats de l’ONU que “semblaven escandinaus”, tenien un aspecte “terriblement avorrit” i, segons ell, amb prou feines haurien distingit un jueu d’un palestí. Els actes de terrorisme hi eren intermitents, les incursions dels fedaïns contínues. “Posen mines a les carreteres i als camins. Produeixen assassinats. Depreden els pagesos: els roben gra, maquinària agrícola, animals. Rompen les conduccions d’aigua”. La inseguretat és completa, insisteix. Els atacs no cessen, tot i saber que la represàlia militar serà implacable. La zona torna a ser un niu d’inseguretat i perill. I és de l’acumulació d’aquestes petites accions que naixerà un xoc a gran escala, adverteix. “Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra”. I en això ens trobem, per enèsima vegada.