L’estació del poble
Si el darrer dia parlava aquí del Poble de l’estació, que no és altre que Sant Guim de Freixenet, nascut a l’empara del ferrocarril, a propòsit del llibre Aquells nens de la guerra, de Pere Gomà, avui abusaré de la benevolència dels lectors abordant el tema de l’estació de Sant Guim, acudint a la mateixa font, que n’ofereix molts detalls d’interès.L’estació erigida al seu moment enmig del no-res, tan sols pinedes, matolls i algun sembrat, tret d’un hostal de traginers allà a la vora, esdevinguda origen de l’actual localitat, estava situada al punt superior del trajecte de Calaf a Cervera, a 736 metres d’altitud, amb fortes rampes a banda i banda, cosa que obligava a afegir doble tracció per mitjà d’una locomotora suplementària, que després de tramuntar el desnivell retornava al lloc de partida, no sense abans abastir-se d’aigua i carbó. Amb el temps, s’hi construiria una plataforma per girar les màquines i un dormitori per als maquinistes, que se sumarien als edificis ferroviaris ja existents, com la mateixa estació que al pis de dalt albergava un habitatge per al cap i un altre per al factor, els lavabos, un magatzem que cobria una part del moll de càrrega i d’una via, cambra de llànties, rentador, carbonera, bàscula, caseta del guardabarreres, etc. L’estació de Sant Guim de l’Estació, com se’n va dir fins fa poc, havia sigut inaugurada el 30 de maig de 1860, amb el pas del primer tren, arrossegat per una locomotora de fabricació anglesa anomenada Bellpuig, tota guarnida de flors i llorers i banderes espanyoles, amb una pancarta al davant que hi posava “A Lérida”. Arribat el comboi a l’estació provisional lleidatana del Pla de Vilanoveta, pendent d’enllestir el pont sobre el Segre, celebraven un banquet les autoritats i els principals accionistes de la companyia. En nom d’aquests darrers, Manuel Girona va proposar successius brindis per la reina, el govern, el cap de la divisió del ferrocarril, l’empresa constructora i l’enginyer del traçat. Massa brindis, potser. Sort que no havien de tornar a Barcelona conduint. Al principi només s’aturaven a Sant Guim dos trens diaris en cada sentit. No s’hi podia pujar brut ni portar paquets que fessin pudor o armes carregades. El viatge entre les dues ciutats, que en carruatge comportava tres dies, ara es podia fer en sis hores. No existia encara la competència de l’automòbil.