L’estiu americà
Deixem enrere, en part amb alleujament, en part amb recança, si fa no fa com cada any, un estiu que particularment m’ha resultat ser bastant americà. En concret, americà del nord. Estatunidenc, per ser precisos. No pas perquè hagi viatjat a aquell país (fa massa temps que no travesso l’Atlàntic), sinó per algunes lectures efectuades aquests mesos. D’una banda, els sovint divertits articles costumistes i les agudes anàlisis d’actualitat política del periodista Josep Martí Blanch a La Vanguardia. De l’altra, dos llibres que tenen com escenari aquelles terres, en especial la immensa planúria interior dels estats federals de l’anomenat Rust Beld o Cinturó d’Òxid, cada cop menys industrial, i de l’Oest Mitjà, sovint despoblats i un punt decadents, que voten Trump de forma majoritària. Tots dos en castellà, perquè per desgràcia no estan disponibles en la nostra llengua. L’un, El cómputo de los días, de Sam Shepard, aplec de contes, retrats de personatges i diguem-ne apunts del natural per part del conegut i ben plantat actor i escriptor, tant de narrativa com d’obres de teatre, mort el 2017 d’ELA, que per cert va ser molts anys marit de l’actriu Jessica Lange, i a qui vaig descobrir en la seva faceta cinematogràfica com un dels aviadors convertits en astronautes a Elegidos para la gloria, i en la literària en aquella memorable epifania que va representar per a mi Crónicas de motel, una frase del qual em vaig permetre d’apropiar-me per obrir el meu primer recull de rutes, adaptada al català per a l’ocasió: “Vull anar per la carretera sense pensar en res”. L’altre, Sé mía, de Richard Ford, cinquena tramesa de la sèrie protagonitzada per Frank Bascombe, que el genial novel·lista nascut a Mississipi en 1944 iniciava el 1986 amb El cronista d’esports, aquest sí que aleshores amb traducció catalana, igual que els títols intermedis (era una millor època per a l’edició en l’idioma propi: a cada bugada, un llençol perdut). Les peripècies d’un home de 74 anys que des de la clínica Mayo de Rochester, a Minessota, emprèn una excursió fins al mont Rushmore amb el seu fill quarantí, malalt justament d’ELA. D’aquest volum de quasi 400 pàgines en subratllo una frase que esgarrifa i em temo que aviat serà vàlida a casa nostra: “Un tercio de los estadounidenses de más de cuarenta y cinco años padecen soledad crónica”. La gran plaga dels nostres dies.
