Fauna infame

Potser és que no m’han picat gaire perquè ja no tinc la sang tan dolça –ni tampoc el caràcter–, però diria que aquest estiu no s’han vist tants mosquits. Ni mosques. Com a mínim a Ulldemolins, on he passat bona part de l’agost i on fa mesos que no plou de debò. La sequera és enemiga dels insectes. Algun avantatge ha de tenir. Hi ha animals, més grans o petits, que avui dia suposen un problema. Un problema que tendeix a agreujar-se i les autoritats locals procuren resoldre o com a mínim pal·liar, no sempre amb èxit. Els gats sense amo, posem per cas. Llegeixo que, a causa de la superpoblació d’aquesta espècie, una cinquantena de municipis lleidatans s’han vist obligats a crear colònies felines, organitzant una mena de safaris urbans, no pas per caçar feres sinó simples mixets. Que no són sacrificats, però sí esterilitzats per tal que no tinguin descendència. La seva proliferació, en creixement exponencial, resultaria insostenible, a risc de convertir carrers i places en petites selves. A sobre, l’abandó de mascotes, també de gossos, s’ha incrementat els darrers anys, cosa que no fa més que complicar el panorama. Per si fos poc, a la referida plaga terrestre (i ja no parlo de les rates altre cop visibles amb una freqüència alarmant a les nostres vies públiques) cal sumar-hi, a l’hora de provocar molèsties, brutícia i insalubritat ambiental, la representada per aquelles rates alades que en el fons són els coloms, una altra invasió a la qual els ajuntaments s’han d’enfrontar, a través de posar gàbies i altres mètodes segons que sembla no gaire efectius, a jutjar pel resultat. Circumstància que obliga els veïns a combatre els intrusos cadascú pel seu compte, si pretenen estalviar-se terrasses i ampits de finestres aeris completament empastifats. Una batalla em temo que perduda d’antuvi, sense una ofensiva general empresa pels consistoris. L’últim intent per la meva part va consistir a col·locar en un sortint del pis un d’aquells mussols de plàstic fort, tan realistes que vist de nit m’espantava una mica i tot, pensats per aterrir i allunyar els becuts visitants. Doncs just l’endemà l’ocellot artificial ja no hi era. Vaig voler creure que no se l’havia endut un cop de vent, sinó que, havent cobrat vida com si es tractés de Pinotxo o alguna criatura màgica per l’estil, havia fugit volant. Jo sí que em vaig quedar com un xut.