Música de vent (de ponent)
Després de la massiva assistència a la inauguració del nou orgue de la Seu Nova, diumenge passat, ningú ja podrà dir-nos als lleidatans que “no estem per orgues”. Expectativa popular inusitada. Feia temps que no es veia el temple tan ple. De debò que en aquesta ciutat hi ha tants melòmans? Bé, un acte en el fons més social que no estrictament artístic. Benedicció episcopal, discursos dels polítics i magnífic concert per anar fent boca, perdó, oïda, a càrrec del professor Miquel González, a través d’un escollit programa ampli i divers per demostrar les moltes possibilitats del gegantí instrument. A banda de noms consagrats com Cabanilles, Couperin, Bach, Guilmant i Mendelsshon, un compositor autòcton, Magí Pontí, organista d’aquesta mateixa santa casa entre 1833 i 1881. Nascut a Manresa i estudiant a l’escolania de Montserrat, va guanyar per oposició pública la plaça d’organista a la catedral de Lleida amb només 17 anys, entre els aplaudiments dels mateixos rivals. S’hi estaria quasi mig segle, batent tots els rècords de permanència en el càrrec. De fet, moriria al peu del canó, perdó, teclat, mentre impartia una classe, deixant escrites més de 200 obres, entre les quals la Sonata Ofertori número 2 que inclou l’Allegro moderato interpretat diumenge per un virtuós Miquel González. Qui sap si un d’aquells noiets que van veure expirar el mestre entremig de tecles, manxes i tubs, però sí que segur alumne seu, va ser el balaguerí Josep Sorribes, durant dues dècades mestre de capella a l’Escorial, autor d’un mètode de solfeig, emigrat a França en 1858 arran de la revolució i mort en 1906 al castell de Chambéry. Un altre deixeble de Pontí, també de Balaguer, anomenat Josep Campabadal, actuaria algun cop com a pianista en cafès de Barcelona. Un punt fosc al seu currículum, però no prou per impedir-li d’arribar a organista titular de la diòcesi de Cartago, a Costa Rica, on seguint amb la tendència a barrejar sagrat i profà dirigia la banda municipal. En record de la seva terra, va compondre una Marcha de los Condes de Urgel, així com un Capricho español dedicat a la reina mare, Maria Cristina, i una cantata, Tu es Petrus, amb motiu de les noces d’or del papa Lleó XIII, que li valdria una medalla i una felicitació personal del mateix pontífex. Bon monàrquic i millor catòlic, redimia al pentagrama l’antiga vida dissoluta de cafè.
