Tres flors d’argent
La comissió heràldica de la Generalitat, o com se’n digui, ha comminat la Paeria a modificar l’escut de Lleida. Haurà calgut canviar l’anacrònica corona superior de marquesat (l’únic marquès que em consta: el de Pota) per una altra més ciutadana, de dos nivells, i suprimir els llorers laterals, afegits modernament. Pel meu gust, no sé si gaire acadèmic, ni aquests ornaments botànics, més enllà d’una certa propensió col·lectiva a adormir-nos-hi, ni de fet la corona, hi pinten res, entorn del blasó romboide. Gairebé hi preferiria una barretina. Cúspide més menestral, no tan monàrquica, encara que potser remeti als vells reis catalanoaragonesos. Com que em comença a fallar la memòria –edat avançada i escassa voluntat de mirar enrere, tot i que el panorama resulti més estimulant que l’actual–, recorro al que en vaig dir a La ciutat de l’oblit, fa un quart de segle. Em plagio a mi mateix, de manera que ningú no pot queixar-se o reclamar drets d’autor, per més que sovint sospito que tot allò ho va escriure una altra persona, cada vegada més aliena i desconeguda, com una reencarnació anterior amb qui poca cosa tinc a veure. En fi.. Ens acusen als catalans d’anar sempre amb el lliri a la mà. Els lleidatans fins i tot en tenim un pom a la insígnia ciutadana (si féssim cas als de l’ANC, hi posaríem un cactus). I bé, aquesta presència vegetal no es deuria, segons l’historiador Josep Lladonosa, a la proliferació de liliàcies als camps dels encontorns, sinó a la similitud del topònim arabitzant Lirita amb el vocable medieval per designar-les: liri. Agafat pels pèls, com la majoria d’emblemes locals. Diu que antigament eren quatre i Jaume I n’hauria cedit un a València. De res, xe. El primer document on figura data és del 1288, emès per l’Estudi General, avui guardat a Marsella. També el feia servir el coetani bisbe Guillem de Montcada. A partir d’aleshores s’adopta com a segell municipal. Al de Bell-lloc d’Urgell, un sol esqueix, per cert (ja tardava a sortir aquest poble). Als poetes nostrats els encantava, la triple flor de lis. Per a Morera i Galícia, “símbol de l’horta eternament florida”. Del mateix prohom són els versos inclosos al poema L’escut dels lliris, que engega: “Mireu l’escut! Del Pirineu a l’Ebre / el cor fa batre de la nostra gent. / Mireu l’escut! És la ciutat del Segre: / sobre barres de sang, tres flors d’argent”.
