Els deu manaments
Entre els documents exhibits a l’exposició Castell del Remei, origen del canal d’Urgell, que pel seu interès gosava recomanar aquí fa una setmana, visitable fins al 10 de novembre a la sala gran d’aquell celler vinícola, n’hi ha un que trobo especialment graciós o, si ho prefereixen, pintoresc, anecdòtic i costumista, sobretot llegit amb perspectiva actual, però alhora representatiu d’una determinada manera d’entendre la propietat agrària, l’agricultura en general i les relacions laborals a l’època, datat en maig del 1912, començant ja pel títol: Manaments que vénen obligats a complir els Mitgers del Castell del Remey (aquesta era la denominació de la finca amb l’ortografia prefabriana present en tot el redactat).
El decàleg destinat als subjectes del règim de parceria figura escrit en un paper imprès a dues tintes, una mica rugós i groguenc pel pas del temps. Prescriu en deu punts diverses normes de funcionament i prohibicions respecte del conreu de les respectives parcel·les, amb un llenguatge popular, didàctic, precís i un xic moralitzant. Per exemple, el primer: “Llaurar tot seguit d’haver segat; passar darrera’l rascle, corró o’l que més convingui, fins deixar la terra ben amorosa”. El segon ordena llaurar tres cops l’any, almenys un dels quals amb l’arreu de rodes, així com arrencar l’alfals vell i l’adob verd servint-se de l’esmentat artefacte i dues parelles de bous. El tercer, sembrar primerenc sempre que es pugui, després d’haver escollit i preparat la llavor, el panís i les faves a rengles, separats de quatre pams i entrecavats amb cultivador, “fent sovint aquesta feina que afavoreix molt la terra”. Sobretot, saltant al cinquè, no sembrar blat en terres “castigades” per la cogula. Sisè: “Abordonar les pesses de terra abans de regar, perquè l’aigua se reparteixi per un igual”. Podar i entrecavar sovint els olivers, mana el setè. I el següent, adobar segons les rotacions dictades. El que fa nou commina a mantenir netes les sèquies i ben conservats els camins. I l’últim, tenir endreçats els habitatges i blanquejar-los cada any, ja que “la netedat serva la salut i l’afany de treballar”. Una advertència final: “Al mitger que no compleixi aquests Manaments se li minvaran terres; tant sols menarà les que pugui conreuar com cal”. I la postil·la, suavitzant el rigor reglamentista: “No hi ha res tant agraït com la terra”.