Poble lleig, poble bonic
Un cert enrenou mediàtic i suposo que gran indignació local, perquè aquest agost la revista Viajar publicava un rànquing, servint-se de la IA –que de vegades no sembla tan intel·ligent–, dels pobles més lletjos de les quatre províncies catalanes: a Barcelona, Santa Coloma de Gramenet; a Tarragona, Perafort; a Girona, la Jonquera; i a Lleida.. Alfarràs. Bé, Alfarràs potser no seria la novena meravella del món, ni cap destinació turística de primer ordre, però segur que no n’hi ha per a tant. Conec a les nostres terres localitats menys afortunades, tot i que prop d’allí. A diferència dels nuclis de secà, a la Segarra o les Garrigues o la Noguera alta o l’Urgell eixut, on habitatges i carrers acostumen a aparèixer força endreçats, amb molta pedra picada a la vista i les cases de mida humana en comptes de pensades perquè hi entrin enormes tractors, la majoria dels municipis ubicats en aquella espècie de Mesopotàmia estesa entre la Noguera Ribagorçana i el Segre no es trobarien precisament entre els més pintorescos o ben conservats del país. Alfarràs n’és un, sens dubte, però no compto pas que el pitjor. En general, a la part regada del Segrià i la Noguera no hi abunden aglomeracions urbanes gaire fotogèniques, amb alguna excepció. En canvi, poques setmanes després, el portal immobiliari Idealista oferia una relació dels deu pobles “lleidatans” més bonics, ignoro si ordenats o simplement inclosos a la llista sense determinar un major o menor grau d’atractiu: Montsonís, Taüll, Àger, Guimerà, Bagergue, Vielha, Montfalcó Murallat, Os de Balaguer, Esterri d’Àneu i Llavorsí. Hi tocaven força, però al meu criteri, totalment discutible, en substituiria la meitat. Pel que fa a Àger, una votació recent dels lectors de Nació Digital l’entronitzava com la vila més bella de Catalunya, per davant de Cadaqués i Montblanc. La gent, quan vota, no sempre s’equivoca. Mesos enrere, l’esmentada revista Viajar havia establert que aquest títol corresponia a Solsona, crec en aquest cas que de forma prou merescuda. Però resulta curiós com amb el temps canvien gustos i percepcions. A la novel·la Un voluntario realista, dins la sèrie Episodios Nacionales, l’escriptor Pérez Galdós manifestava tot el contrari, que la capital del Solsonès era a principis del segle XIX “una de las más feas y tristes poblaciones de la cristiandat”. Com quedem, doncs?
