Una casa sense amo
En una festa campestre, l’amfitrió culte i viatjat, que ronda la seixantena –i a aquella hora de la tarda potser ha ingerit massa copes de conyac–, se sincera amb la jove convidada. “Sap?, he arribat a l’edat feliç en què només es pot estimar les persones que ens fan sentir bé. No vull dir que no ens facin patir, sinó la gent que respecta la nostra integritat. Ja hi arribarà, un dia.” La noia, de nom Josée, és la protagonista d’una novel·leta de Françoise Sagan del 1961, titulada Els núvols meravellosos i disponible ara en català a la col·lecció Petits Plaers, d’edicions Viena. La quarta publicada en poc temps en la nostra llengua per aquesta editorial barcelonina del Grup Enciclopèdia, de l’autora de la cèlebre Bon dia, tristesa, escrita als disset anys. Per tant, en tenia només vint-i-sis quan va treure aquest nou llibre, circumstància que no obsta perquè aparegui farcit de reflexions en principi més pròpies d’una dona madura. O fins i tot d’un home que se sent bastant més vell del que és en realitat, com el cas del seu marit, un nord-americà que es diu Alan i pateix una crisi existencial. Passejant un vespre d’hivern tots dos per París, la ciutat de l’amor, a la zona del bulevard Saint-Germain, per la riba esquerra del Sena, ell es recolza de cop en una façana, encén un cigarret i amb la mirada perduda etziba el monòleg següent, que transcric d’una tirada, comprimit i sense cometes per tal d’alleugerir-ne la lectura: No entenc res de res. Què hi faig aquí? Em queden trenta anys o més de vida, i després? Quina mala passada ens estan fent? Què vol dir, tot això, tot el que fem, tot el que mirem de fer? Un dia seré no-res. Ho entens? No-res. M’arrancaran de la capa de la terra, me’n privaran, el món girarà sense mi. Quin horror! És absurd, Josée, i ho saps. Qui ha demanat de viure? És com si ens haguessin convidat a passar el cap de setmana en una casa de camp plena de paranys i de terres relliscosos, una casa de la qual buscaríem endebades el propietari. Déu o qualsevol altre, però no hi ha ningú. Quina broma sinistra és aquesta? No res, te n’adones? Un dia, ja no hi haurà res. La foscor, l’absència, la mort. No penso en res més. Però quan tu ets a prop meu, de nit, quan ens escalfem plegats, aleshores tant me fa. És l’únic moment. Tant me fa morir. Només em fa por una cosa, i és que et moris tu.Bonjour, tristesse.
