Variacions i felicitacions

En 1742, el comte Kaiserling, ambaixador de Rússia a Saxònia, encarrega a J.S. Bach una obra de teclat per tal que el clavicordista de la seva cort li entretingui les nits d’insomni i li faci venir son. Millor Bach que orfidal. El resultat són les conegudes com a Variacions Goldberg. Però el cert és que diumenge passat al vespre, en una església de Bell-lloc gairebé plena, no vaig veure ningú pesant figues, mentre aquella genial sonsònia era interpretada –magistralment–, en una reeixida versió per a corda, pel trio Orfeu (Joan Sancho al violí, Jordi Roure a la viola, Ònia Tomàs al violoncel). Cinquanta minuts de sons meravellosos, tocats d’una tirada, les trenta variacions seguides amb l’ària del principi repetida al final, un cap-i-cua sublim. 

Entre els qui més devien gaudir del concert, m’hi jugaria un Stradivarius, una melòmana d’oïda tan educada i exigent com la Lluïsa Toldrà, bachiana convicta, en el seu cas compatible amb la militància wagneriana, que s’ho podia prendre com un regal d’aniversari, perquè tot just aquell migdia, en un opípar dinar familiar a Casa Pont, acabava de celebrar amb uns dies d’anticipació els noranta, que tot just farà demà. Al cantó, el marit, Xavier, un any més gran, però que encara condueix i pedala, amb un cap tan clar que ja el voldria jo (un amic seu del poble, lo Secanell, de noranta-quatre, com que li costa caminar, va sempre amunt i avall amb bicicleta). 

Una dona extraordinària, la senyora Lluïsa. Filla d’Ulldemolins, casada des de fa quasi set dècades a Bell-lloc, sense estudis pel fet de ser noia, carnissera, una gran personalitat i una cultura oceànica, per força autodidacta, i molt viatjada, sovint pel seu compte, en un temps en què les dones no solien voltar soles pel món. Només diré que s’ha llegit dotze vegades el Quijote i vuit la Divina Comèdia. Al febrer ens donava un ensurt, ingressada mes i mig a l’Arnau, conformada estoicament d’acabar una vida que considera plena, però al capdavall se’n va sortir i ara està millor que abans, tot i que es queixa que a la seva edat ja no pot llegir més de cinc hores diàries (la resta escolta clàssica o jazz). Un estímul decisiu perquè es recuperés va ser que acabava d’aparèixer una biografia de 1.500 pàgines del seu admirat Josep Pla i no podia marxar sense llegir-la, cosa que després va fer en un parell de setmanes. Felicitats!