Rostres d’un temps
Qui comença a ser veterà i ja fa temps que prestigiós fotògraf Toni Prim, amb obra al Museu Morera i al MNAC, publica el llibre Instants d’un temps, 1974-2024, compendi de cinquanta anys rere la càmera, una fecunda i brillant trajectòria. Testimoni temporal però també ciutadà –d’un temps, d’una ciutat, entesa aquesta en sentit ampli–, hi surten dos centenars i mig de personatges representatius de diversos àmbits de la societat lleidatana del darrer mig segle: intel·lectual, artístic, literari, científic, polític, mèdic, empresarial, esportiu, culinari, etc. Un “qui és qui” bastant complet, si bé amb absències inevitables, per falta d’espai. Rostres, somriures, esguards, rictus labials i algun posat corporal immortalitzats en suggestives imatges en blanc i negre o color, sovint descriptives de la personalitat dels retratats. El dia de la presentació, el passat dijous 12, en una sala de dalt del Morera plena com un ou, fullejant el gruixut volum a l’acabar l’acte em va sobrevenir un triple atac de nostàlgia. En primer lloc pels diversos protagonistes d’aquella galeria de cares que ja no són entre nosaltres i alguns dels quals enyoro força. Segonament, la grata memòria dels viatges amunt i avall per comarques ponentines amb l’amic Toni, un remot 1992, confegint a quatre mans (ell les instantànies, servidor els textos) uns fascicles col·leccionables per a aquest diari, sota el títol genèric de Del Pirineu a l’Ebre, emulant a tall d’homenatge la mítica sèrie editorial Catalunya Visió de Josep Vallverdú i Ton Sirera. Tercer, i amb caràcter si volen més anecdòtic, un altre record ja llunyà, del gener de 1989, arran d’una de les primeres exposicions d’aquell aleshores jove i prometedor mestre del clic, aplegant una trentena de retrats de creadors, entre els quals va tenir l’amabilitat d’incloure’m, tot i no haver demostrat fins al moment gaires mèrits (potser tampoc a hores d’ara, ben pensat). Allí, el vespre de la inauguració, seria l’únic cop que tindria ocasió de saludar el gran historiador Josep Lladonosa, mort poc després, la bonhomiosa faç del qual també penjava emmarcada en una de les parets. Al dir-li jo que era d’Arbeca, em va respondre que els arbequins no som en origen ilergets sinó cossetans, circumstància que deu haver influït en la nostra peculiar manera de ser i de parlar, tan diferents de les dels pobles de la vora.
