La felicitat no té edat
Ala novel·la Sé mía, de Richard Ford, per desgràcia no disponible en català, última tramesa per ara i potser sempre de la sèrie iniciada en 1986 amb El cronista d’esports, trobem el protagonista, Frank Bascombe, de 74 anys, una mica apàtic per causa de la seva edat avançada. Així, es lamenta que ha assolit un estadi biogràfic en què cap dona per la qual es pugui sentir atret no se sentirà atreta per ell. Sort que, tal com observa pàgines després, hi ha una feina en què els vells es tornen experts: eliminar de la ment successos o sentiments dolorosos. I encara rebla: la capacitat per sentir-se bé quan no hi ha res de bo per sentir, és tot just un talent a l’altura del talent per sobreviure a la pèrdua, comparable al talent per oblidar.
El genial narrador nascut en 1944 a Jackson, Mississipi, fa notar d’entrada, abans d’endinsar-se en la trama, certament dramàtica (un fill morint-se-li d’ELA) que la gent gran pot deixar de pensar en la felicitat, però tot seguit explica que si al seu personatge literari li haguessin preguntat si era feliç, la resposta hauria sigut afirmativa, tot i tenir-ho difícil a l’hora de justificar-ne els motius. La paraula feliç, afegeix, no formava part del seu lèxic quotidià, però en canvi sí que ho feien centenars d’expressions d’una felicitat neutra. Tres exemples: encara hi sento bé, els pneumàtics del cotxe estan en perfecte estat i avui no m’ha robat ningú. De fet, a la primera frase del llibre, el septuagenari Frank anuncia que darrerament pensa més en la felicitat que de jove. Superada la setantena, considera que ja no és un tema que pugui ometre. Reconeix que ha passat gran part de la seva existència recorrent la línia fina que separa aquestes dues sentències: “Allò que no ens mata ens fa més forts” i “La felicitat és tot allò que no és lacerant infelicitat”. I això que l’home n’ha patit de tots els colors: divorcis, viduïtat, càncer, huracans.. Res no l’ha enfonsat del tot i fins fa poc dubtava que la felicitat hagués de ser la màxima aspiració humana. Però ara sí: ser feliç.. abans que no caigui el teló gris. O almenys plantejar-te per què no ho ets. No preocupar-se per ser feliç és donar-li a la vida menys del que es mereix. Que al capdavall, conclou, és pel que som aquí: per donar-li a la vida tot el que es mereix, amb independència de com sigui cadascú. Així que feliç 2025.
