L’any del bronze
Cervera dedicarà aquest 2025 a commemorar amb diverses activitats els sis-cents anys de les campanes més antigues de l’església de Santa Maria, anomenades Seny Major i Carranca (actualment n’hi ha sis). L’anunci de la celebració es produïa el passat 9 d’octubre, coincidint dia per dia amb el referit aniversari de l’encàrrec formal per part del Consell als mestres Pere Safon i Matheu de n’Olm. Aquell 1424 encara no estava enllestit el campanar, que no seria coronat fins al 1442, de manera que les primeres campanes paraven massa baixes i no se sentien prou per congregar els clergues a les hores canòniques, tot i que més d’algun malpensat devia creure que allò no era més que una excusa dels canonges per “fer campana” als oficis litúrgics, per més que el cronista Antonio Ponz es mostrés convençut que el cerverí era un “competente Clero”. Com que a sobre no hi havia repeu, a la torre inconclusa, els encarregats de percudir el bronze es negaven a fer la seva comesa, perquè hi tenien pena de la vida. Una feina complicada. Fins i tot conclosa ja l’estructura arquitectònica, les hores s’havien de tocar a força de braços. A sobre, aquells soferts “sonadors de senys”, com en deien aleshores, que al final devien quedar ben sonats per causa del soroll tan fort i proper, vivien amb les seves famílies en uns modestos habitacles construïts a mig aire del campanar, amb sortida a la teulada del temple. Com sigui que el rellotge no hi va ser col·locat fins al cap de 47 anys, per poder comptabilitzar les hores disposaven d’un rellotge d’arena. Al tractar-se d’un servei permanent, els dos o tres professionals en plantilla s’havien de mantenir tot el dia i tota la nit pendents de la caiguda desesperadament lenta dels granets des del recipient de dalt al de sota. Avorrits, fastiguejats i taciturns, acabaven conversant amb els coloms. Haurien sigut uns bons faroners, en cas que Felip V hagués complagut els paers locals proporcionant a la ciutat una sortida al mar. Un far no pas lluminós sinó sonor. A banda, agreujant la situació laboral d’aquells soferts individus, en el supòsit de pestes o malvestats, força freqüents a l’època, s’arribava a prohibir les campanades, per l’alarma que el seu so tenebrós produïa entre la població, cosa que provocava les seves comprensibles protestes, ja que cobraven a tant el toc, i al no tocar no en guanyaven ni cinc.
